LA BAIXA MENSTRUAL

M’ajudeu una mica?

Confesso que tinc sensacions ambivalents quan intento reflexionar respecte a la idoneïtat de la nova prestació per Baixa Menstrual. No sabeu com m’agradaria que m’ajudéssiu a esvair la confusió que encara tinc.

Anem a pams:

El govern ha aprovat una nova llei reguladora de l’avortament on, a més de qüestions relacionades amb la interrupció de l’embaràs i l’augment del permís de maternitat (la setmana prèvia al part), s’ha inserit el reconeixement d’una nova prestació que s’ha conegut com a Baixa Menstrual. El permís menstrual reconeixeria l’absència retribuïda dels tres dies primes de la menstruació si, aquesta, fos incompatible amb el treball.

Des del punt de vista de la coherència política i partidista, res nou sota el sol. Un partit d’esquerres proposa avançaments en drets quan li toca governar i un partit de dretes expressa reticències durant el tràmit de debat social i parlamentari. Probablement, quan el partit de dretes governi, el dret s’haurà consolidat i poques modificacions, en sentit contrari, acabarà expressant.

Òbviament, el que acabo d’escriure no deixa de ser una certa simplificació. En aquest cas, perquè no tots els partits d’esquerres expressen la mateixa opinió i, el que és més important als efectes d’aquesta editorial, grapats de persones individuals que fins i tot podrien considerar-se progressistes, per exemple el que escriu, no tenen les coses massa clares i expressen molts dubtes al respecte.

A veure, arrenco dient que la dismenorrea (dolor menstrual) és una causa de patiment i dolor per moltes dones. El dolor menstrual s’expressa normalment amb una intensitat que aniria des d’un grau lleu-moderat de dolor, a dolor intens, o molt intens. La durada d’aquest quadre dolorós variarà entre unes poques hores i fins a tres o quatre dies complets.

El dolor menstrual o dismenorrea, seria un quadre dolorós provocat per una descàrrega de prostaglandines que acompanyaria a la caiguda hormonal de la segona part del cicle. Així, aquella descàrrega prostaglandínica promouria unes contraccions miometrials (musculatura uterina) i aquestes, afavoririen la regla, o més finament, procés de despreniment de la capa endometrial de la matriu.

Normalment, totes les dones, durant el dia previ i al llarg del primer dia de la menstruació, refereixen molèsties abdominals de diferent intensitat. Existiria un gran grup de dones entre els 15 i els 50 anys, quasi el 50% del grup, que patirien un trastorn dolorós que podria allargar-se fins al tercer o quart dia de la regla. Aquestes dones, acabarien per consultar amb el seu ginecòleg el qual definiria el quadre com a dismenorrea. La dismenorrea, en major o menor grau, afecta  quasi el 50% de les dones en edat fèrtil.

La dismenorrea la classificaríem en dos grans grups: primària i secundària. La primària no objectivaria cap patologia pelviana explicativa del dolor menstrual, mentre que la dismenorrea secundària podria obeir a diverses causes o trastorns físics, però per damunt de tots ells, l’endometriosi, els pòlips, les matrius miomatoses i els dispositius intrauterins. L’endometriosi és la causa més important en els quadres de menstruacions doloroses.

Només com apunt econòmic vinculat a l’endometriosis (no he pogut identificar estudis rigorosos al voltant de dismenorrees en general) podem saber que el cost que representa actualment,  estaria situat al voltant de 85 milions d’euros. Sent uns 58 els costos indirectes per absentisme, presentisme u hores perdudes, i de 27 els costos directes assistencials. (no computa la pèrdua d’ingressos per la dona)

La proposta legal en tràmit que ha impulsat l’actual govern, més concretament, la ministra Irene Montero, suposa que la Seguretat Social assumirà el cost que suposa l’absència laboral durant tres dies de totes aquelles persones que presentin simptomatologia per dolor menstrual (no s’especifica en quin grau).

Per tenir una mica més de perspectiva abans de formular els meus dubtes, caldria saber:

Una estimació referida al cost directe per la Seguretat Social d’aquest nou dret, situa en 25 milions la nova despesa. No es comptabilitza els majors costos indirectes que això suposa (absències imprevistes i substitucions conseqüents)

A Europa no tenim cap país que hagi regulat aquesta circumstància. Ni tan sols els països nòrdics s’han volgut enfrontar a aquest repte. Només Itàlia va presentar una proposta que posteriorment va retirar.

A Europa, com a Espanya, les baixes i absències per regles doloroses estan canalitzades de forma normal a través del metge de capçalera, és a dir, una dona amb dismenorrea pot acudir al seu metge per expressar la seva circumstància i obtenir una baixa.

Les baixes menstruals són normals a el Japó, Corea, Malàisia, Índia.. Països orientals amb cultures particulars al voltant del part i la maternitat.

Altres països regulats: Mèxic i Zàmbia.

A Europa, els productes vinculats a la higiene íntima de la dona tenen uns IVA reduïts. A Espanya continuen sent del 10%

No sé si intuïu per on van els meus dubtes, però el que inicialment, i sense recargolaments, em semblava una conquesta de drets per part de les dones, drets que, tot sigui dit de passada, ja faria dècades que estarien regulats si els afectats fossin homes, amb el pas dels dies, confessava al principi, i ho faig ara, tinc unes certes reserves:

Per què no s’ha regulat aquest dret a Europa?

No serà que la dismenorrea ja té un canal d’expressió i atenció en l’actual model assistencial?

No serà que l’obertura d’un permís d’absència retribuïda per una cosa tan difícil de mesurar pot esdevenir un autèntic allau d’absències poc justificades del treball?

No es podia haver regulat millor les baixes per dismenorrea i fer que no fossin suportades econòmicament per les dones afectades?

No s’establiran fronteres fàcils entre les dones que s’absentin de forma regular i reiterativa del treball respecte a les que no ho fan?

No hauria estat un pas més contundent i neta la rebaixa impositiva d’uns productes d’higiene que no fan més que penalitzar a un determinat sexe?

Si us plau, ajudeu-me a sortir dels meus dubtes. Cada dia soc un feminista més confés però aquest cop, sembla que s’expressin en mi tots aquells prejudicis de la meva torturada condició de mascle.

Gràcies

Manel