IMPOSTOS I ESTAT DEL BENESTAR

Fa ja un cert temps que assistim al debat dialèctic entre defensors de l’estat de benestar, i  aquells que pensen que la liberalització i privatització de serveis i prestacions públiques seria la millor forma de progressar i construir una futura i millor societat. No cal dir que aquella part de la societat amb tendències o idees més d’esquerra s’alinearien amb les primeres, mentre que altres, més conservadors, se situarien en la darrera línia de pensament.

Com a nota inicial, i penso que no m’equivoco gaire,  crec observar una persistent tendència cap a l’afebliment de la prestació de serveis públics i, en paral·lel, la seva progressiva substitució per serveis de naturalesa privada.

Tornant al nostre entorn i durant els nostres dies, tothom està al cas de les insistents  crítiques i conflictes, al voltant  del deteriorament dels serveis públics. En paral·lel, un creixent discurs al voltant de la disminució de la càrrega impositiva i, més concretament, al voltant de la desaparició dels impostos de patrimoni i successions s’ha obert camí en el nostre context.

Ho deia uns paràgrafs amunt, no crec que m’equivoqui massa si dic que aquells que creiem en les virtuts que aporta un estat del benestar sòlid, tenim la batalla perduda. Per molts motius, però sobretot per un que em dol fins i tot expressar: el feble i trist paper que l’esquerra política està tenint a l’hora de defendre i justificar les virtuts d’aquell model social.

Per què Diaz Ayuso està arrasant a la Comunitat de Madrid? Per què la carrera per disminuir la pressió fiscal de l’estat? Com es pagaran els serveis públics que, fins ara,  la nostra societat gaudeix? Tantes i tantes preguntes acumulades que, molt em temo, no tenen altre destí que ser respostes amb cruel sinceritat: la gent està sent indiferent a discursos poc efectius de l’esquerra i, al contrari, està sent més sensible als discursos de partits conservadors. Sense parlar de la irrupció del neofeixisme, la majoria aclaparadora del poble de Madrid, vota opcions de dreta. Gran quantitat de ciutats i comunitats voten opcions de dreta. Estats Units, Regne Unit, la majoria del Parlament Europeu està compost per opcions de dreta i, d’aquí a pocs mesos, l’estat espanyol estarà governat per opcions de dreta. Res a objectar, em dol, però és així. Amb un discurs simple i contundent al voltant del malbaratament i l’engruiximent sense sentit de les estructures públiques, la gent acaba optant per alternatives que treballen en contra de valors comunitaris.

I a tot això, l’esquerra que ofereix? Doncs com el cavaller de la trista figura, l’esquerra des de temps d’en Toni Blair i la seva patètica tercera via, no solament no ofereix criteris i arguments en defensa del servei públic, sinó que sovint es converteix en avalador de les mateixes polítiques que altres opcions conservadores. Jo diria, que el discurs de l’esquerra no és capaç d’argumentar amb solvència respecte a les virtuts que la prestació pública pot tenir pel damunt d’una privada.

En un temps on la gent compra en Mercadona perquè resulta més assequible que el “super” del barri; en un temps on permanentment caus en el parany d’adquirir serveis en Amazon o Ikea contra els serveis o comerços de proximitat, tu no pots argumentar en abstracte en favor dels serveis públics. Tu has de fer valdre les virtuts de la prestació col·lectiva i, per damunt de tot, has de fer entendre que el preu que pagues (impostos) és un preu just i necessari, sense dubtes.

La gent no és ximple i acaba veient coses rares i fent-se preguntes: A veure, per què tothom vol una plaça d’infermeria a la sanitat pública si després són els únics que fan vaga i es manifesten al carrer? A sensu contrari, no seria millor optar per una plaça al grup Quirón? Per què la taxa d’absentisme laboral a la sanitat pública multiplica per dos a la privada? Estan més satisfets els treballadors de la privada?

Podríem parlar d’escoles, però allargaríem innecessàriament aquesta nota editorial. Crec que està exposada la meva tesi, la prestació pública necessita gestió rigorosa, eficiència i capacitat comunicativa. Ja no és possible argumentar en abstracte que la prestació pública és millor, o que és garantia de cohesió social, no, s’ha d’argumentar millor i amb criteris que tothom comprengui.

El món en què vivim i la societat que hem construït no neda en l’abundància, es mira tot allò que creu que l’afavoreix i si l’han convençut de les virtuts i l’economia en favor dels monopolis i les grandíssimes empreses, igualment la convenceran respecte a la mala gestió dels serveis públics i l’excessiva despesa associada que incorporen.

“Si em confies el teu vot t’abaixaré els impostos. Després tu, amb els teus diners, decideix l’escola i l’hospital que millor et convinguin. Que ningú t’imposi unes prestacions obligatòries i universals. Que ningú jugui amb la teva llibertat”

I l’esquerra de vacances.

Manel

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

5 comentarios en «IMPOSTOS I ESTAT DEL BENESTAR»

  • el sábado, 1 de octubre de 2022 a las 12:50 pm
    Enlace permanente

    Una Editorial muy interesante y profunda, que podría llevar a debates sin fin tanto por una parte como por otra.

    Yo no se tanto como para opinar sobre que modelos, públicos o privados, son mejores en nuestra sociedad.
    Pero lo que veo como ciudadano de a pie es que ya entran 90.000 personas para ver un partido del Barça, teatros llenos, aforos completos en todos los lados y todavía tienes que pedir hora en la administración pública y tienes que esperarte en la calle haciendo cola. (correos, Seguridad Social, etc…al menos en mi pueblo).

    Ejemplo vivido: He tenido que solicitar una licencia de estación de barco (la radio) para obtener el permiso de navegabilidad de la zona 4 (hasta 12 millas de la costa). Pues bien, tuve que solicitar cita previa en Capitania Marítima que me dieron al cabo de una semana.
    Cuando fui el dia de la visita para entregar la documentación, no había ni Dios. Salas vacías y funcionarios en unas mesas sin nadie atendiendo.
    Por supuesto muy educadamente tramité mi documentación y me fuí.
    En todo ese periodo no entró nadie en el edificio, y estuve como una media hora.

    Hace más de 20 días que lo solicité y al no tenerlo todavía llamé para ver que pasaba y la respuesta de la Inspectora fue que iban muy retrasados y que estaban tramitando solicitudes de julio.

    Me quedé estupefacto!!
    tramitando solicitudes de julio? pero que pasa? que tienen cientos de miles de solicitudes?

    Lo publico te dá estabilidad laboral y derechos que en lo privado no tienes tanto y eso hace que todo vaya a ritmo caribeño.

    A mi me gustan los servicios públicos por supuesto, el estado del bienestar es público, debe de ser para todos y sobretodo para aquellas personas que sufren más y son los gobiernos de un lado o de otro que lo deben de conseguir.
    Pero el chollo de los funcionarios debe de acabarse. Deben de currar como todo hijo de cristiano y de esa manera seguramente lo público funcionaria mejor y no tendríamos que acudir tanto a lo privado, donde en un plis plas te lo solucionan.

    No se si esto que he comentado tiene que ver con tu editorial pero es mi impresión de un modelo y de otro.
    Un abrazo.

    Respuesta
  • el sábado, 1 de octubre de 2022 a las 5:20 pm
    Enlace permanente

    Como casi siempre Manel querido me descuajeringas la sobremesa del sábado y me pegas un meneo que me dejas tieso.
    No quiero ni pensar lo que me pasaría en ayunas.
    Parece claro que estamos perdiendo la guerra y las privatizaciones no tienen marcha atrás, o por lo menos, cuando alcancemos el cenit de la misèria, ya será tarde.
    Debo decir que, si bien es cierto el ejemplo de Max, yo he tenido últimamente excelentes contactos con la Administración y un trato exquisito.
    Otra cosa son las listas de espera y el acceso por Internet.
    Ellos mismos están desolados y avergonzados.
    Haces Editoriales que necesitan un libro (muy bien condensadas pot ti, todo hay que decirlo) y horas de reflexión y siesta para contestar.
    Un beso muy fuerte

    Respuesta
  • el sábado, 1 de octubre de 2022 a las 6:49 pm
    Enlace permanente

    Manel, has posat el dit a la llaga i crec que tens tota la raó en el teu extraordinari anàlisis. Penso que l’Esquerra política està massa dividida i els partits, per singularitzar-se, sovint envolten el seu discurs de ximpleries o repetició de premisses que ja cansen a la gent. Per convèncer és necessari un projecte i uns líders clars i sòlids. A més a més, el gran capital ho té tot ben lligat i en un món tan globalitzat, si no els hi agrada el que hi ha, amenacen de marxar.
    Per altra banda, també crec que hem caigut en un sistema excessivament garantista on tothom pensa que té tots els drets, sense ni plantejar-se els deures que els hi corresponen i això crea una alta pressió al sistema.
    Pel que fa als serveis públics, està clar que es pot millorar la seva gestió i que s’hauria d’incentivar als treballadors. Aquest és un sistema que es basa en la professionalitat de la gent. No hi ha premi ni castic. Per exemple, als anys 90 es va dir que per millorar la sanitat pública seria convenient implantar el tiquet moderador, la lliure elecció de metge i el pago per acte mèdic. Què va tirar endavant?, la lliure elecció de metge que era el més fàcil i sense cost electoral. De vegades s’han de prendre decisions importants i difícils i per evitar el rèdit electoral s’imposa un pacte d’estat entre tots els partits com es va fer amb les Pensions. Així hauria de ser si realment els polítics estiguessin interessats amb el benestar de la gent i no el propi.
    En fi, aquest tema donaria per una interessant conversació entre tots. A veure si pot ser aviat.
    Gràcies per la teva tasca de reflexió. Una abraçada.

    Respuesta
  • el sábado, 1 de octubre de 2022 a las 7:58 pm
    Enlace permanente

    Amb les vostres respostes m’he sentit inclinat a fer alguna observació complementària. Com be dieu, el tema dona per molt, i per tant, l’espai d’una editorial, així com el conjunt de comentaris que hi puguem fer, sempre serà una aproximació absolutament limitada a un tema tant polièdric i complex com el que avui s’ha presentat.
    Volia fer un primer comentari respecte a la Funció Pública en general. Així, sota aquesta categoria ens trobem a milers de persones amb dedicacions, condicions laborals i missions professionals absolutament “variopintes”. Una cosa és el servidor públic vinculat a l’administració general de l’estat (central o autonòmiques) i altres els professionals i personal de suport que es dediquen a la prestació dels tres pilars de l’estat del benestar en que tothom pensa quan ens hi referim: Sanitat; Educació i Dependència. Hi hauria un quart pilar de l’estat del benestar, Sistema de Pensions, on els servidors públics que s’hi dediquen tindrien un caràcter més proper a l’Administració General que identificàvem abans. Normalment quan fem befa del “funcionari” normalment ho hem fet referint-nos a aquell administratiu de “manguitos” que sortia ales pelis i que es dedica propiament a l’administració.
    En el context de la resposta d’en Max, jo també crec que aquella estabilitat laboral garantida, invent que be del segle XIX i que intentava evitar que els partits polítics existents canviessin de dalt a baix a tots els treballadors de l’Administració quan un d’ells arribava al poder, hauria de revisar-se.
    En qualsevol cas, el sentit últim que jo volia donar-li al meu text, era recordar que vivim en un estat on any rere any s’augmenta deute públic, així, la obligació de l’esquerra del nostre país (òbviament quan li toca governar), és demostrar que la despesa assignada a qualsevol prestació és absolutament eficient. Per descomptat que si entén també que el país pot permetre’s un augment de la despesa que la justifiqui i ho expressi clarament. Si no actua d’aquesta manera, serà col·laborador necessari en la crisi permanent del nostre sistema de protecció social.
    La cantarella del “despilfarro” i la poca eficiència és el caldo de cultiu propici per justificar un retall dels impostos. No val dir que França dedica un 10% a Salut i aquí un 8. Hi han països que són més rics que altres i s’ho poden permetre. Nosaltres a lo que estem obligats és a fer meravelles amb els pocs recursos que tenim, no deixar créixer els excessos ineficients, i saber tancar la boca a aquells que només fan que aprofitar-se’n de les febleses del sistema.

    Respuesta
  • el lunes, 3 de octubre de 2022 a las 9:52 am
    Enlace permanente

    Amic, interessant escenari posat a reflexions i discussions amb bastants punts a diferenciar.
    Ho comentaré breument, i més en sentit filosòfic que tècnic.
    Recordar que la dicotomia entre dretes i esquerres neix amb la Revolució francesa, a l’Assamblea Nacional, vers el fet de decidir “el veto del Rei”.
    Des de aquell fet històric fins ara ha “plogut molt”, i evidentment el concepte ha evolucionat i les democràcies també, fins al punt de no exclusivitat dels valors d’uns vers als altres, teixint-se moltes vegades una tela, per altra banda necessària, de transversalitat entre ells.
    Si en termes genèrics, la ideologia de dretes es centre en “ l’individu”, la iniciativa privada, empresarial, etc, la d’esquerres ho fan centrant-se en el concepte més ample de “societat”, marcant polítiques unes més de motor creatiu de riquesa i altres més de repartiment i distribució de la mateixa en vers un millor benestar social a totes les capes de la mateixa.
    Cada país, en funció de la seva idiosincràsia, del seus valors, del seu origen històric , geolocalització, etc., ha esdevingut una estructura social i de govern diferent, amb unes lleis diferents, per el que les dretes o esquerres funcionen quelcom diferent. No és el mateix a USA que a Europa, i no és el mateix als països nòrdics que als llatins.
    De vegades m’he preguntat, com es podria arribar a un magnànim pacte social on la riquesa i la desigualtat es poguessin trobar de la mà sense arribar a lluitar entre elles, significant que l’una ha d’anar creant riquesa i millores continuades per evitar distanciaments importants i l’altra a d’acceptar aquest fet sentint-se cada vegada més a prop de la primera?
    Un Edèn on mossegar el fruit prohibit no fós pecat.
    L’esquerra representant al moviment continuat, a la reflexió ben instaurada i als valors més socials, sempre representant a la part més humana i deixar que la dreta sigui el motor creador i el gestor de la de riquesa pel benestar de tots???.
    Podria dir que avui en dia, independenment d’ unes sigles o altres, es governa més sota el concepte de mantenir el poder, que no per el concepte d’ideologia.
    Ademés, en una societat tant globalitzada, cada vegada més en mans del poder financier, les democràcies semblen “autocracies multinacionals”.
    To bé continue…
    Una abraçada.😀

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *