IMMIGRACIÓ i VOX
La nova periodicitat mensual de La Pua Web, fa que siguin molts els esdeveniments que concorren entre aparició i aparició d’aquestes estimades pàgines.
Val a dir que l’efecte benèfic que suposa tenir abundants temes a comentar, sovint es veu compensat, en aquest cas negativament, per la dificultat d’escollir entre les notícies que atorga l’actualitat i el que penses que pot interessar als seguidors de la nostra publicació.
Sense ànim exhaustiu podríem provar d’identificar alguns dels successos que mereixerien la nostra atenció: eleccions municipals i autonòmiques i algun dels seus sorprenents resultats; naufragi davant la costa grega amb més de quatre- cents morts i desapareguts; la contraofensiva ucraïnesa en la seva guerra contra Rússia; les interminables pujades de tipus d’interès; la desaparició del programa Sálvame, el campionat del Manchester City o, per anar al més recent: la desaparició del mini-submarí turístic davant les costes del Titànic. Au, escull!
Així doncs, atabalat davant la muntanya de possibilitats, he decidit encapçalar aquesta nova edició de La Pua fent un comentari respecte a la Immigració i l’aparició de l’extrema dreta entre les opcions polítiques emergents que ens envolten.
Intentaré atorgar a la meva reflexió un punt de vista matisadament diferent dels discursos que podríem anomenar com a més prevalents en l’actualitat. Així, no parlarem de la manca d’efectivitat de les polítiques de fronteres. Tampoc ho farem de la permissivitat respecte a la manca d’integració cultural dels nouvinguts. I, finalment, tampoc esmentarem l’associació que sovint es fa respecte a immigració i delinqüència o, immigració i islamització ( en aquest cas només atribuïble a immigració provinent del Magreb i nord d’Àfrica).
Al meu entendre, la sostenibilitat ambiental i la immigració, són dos fenòmens amb tanta capacitat transformadora, que perfectament poden capgirar els paradigmes que fins ara han mantingut l’arquitectura geogràfica, política i social d’Occident.
Entre aquests dos grans factors, és el de la Immigració el que de forma permanent encapçala titulars en els mitjans de comunicació. No ens costaria gaire convenir que de forma habitual ho fa en termes pejoratius (delinqüència, islamització, monopolització d’ajudes públiques..).
Ben segur tampoc ens costaria convenir que una creixent insensibilitat sembla vacunar-nos contra el drama que diàriament enfrontem. Sense anar més lluny, la setmana passada un vaixell de bandera egípcia travessava el Mediterrani quan en aigües territorials gregues va naufragar. Es van donar per desaparegudes a 79 persones de les quals viatjaven (és un dir) sobre coberta i, “ni mú” sobre els centenars que duien amagats a les bodegues (bàsicament dones i nens). La noticia va ser portada un parell de dies, després, com el vaixell, va anar a parar al fons d’unes consciències desaparegudes.
Finalment, tampoc ni paraula respecte a la decadència demogràfica europea on, allunyadíssims de la taxa de reposició natural (2 fills/parella) obligarà a la “importació de milions de treballadors estrangers per poder mantenir els nostres estandars de producció i protecció social.
Llavors, si són més o menys certes les observacions prèvies: criminalització gratuïta, per generalitzada, de l’immigrant; insensibilitat ciutadana creixent; empírica necessitat de la ma d’obra estrangera; a què ve doncs l’emergència del discurs de VOX. Per què cada cop més, la gent compra aquest discurs?
Al meu entendre per la desaparició d’un discurs d’esquerres que allunyat de “bonismes”, permissivitats i postures “naif”, confronti, des del rigor, amb populismes sense sentit. Jo faig responsable a les esquerres d’aquest país de la manca de discurs i de suport argumentals sòlids per entendre i defendre el fenomen immigratori i la seva correcta gestió en les nostres societats. Vull dir que arribo a eximir als populistes (no tinc res a veure amb ells) i condemno a aquells entre els que durant molts anys m’he sentit confortable ideològicament.
Em sembla una covardia no poder parlar d’immigració regulada. Em sembla una temença exagerada no intervenir en determinades zones i àmbits de països tercers per por a ser titllat de neo-colonialista. Em sembla una insensatesa no poder parlar dels deures dels nouvinguts. Em sembla una temeritat no poder aplicar amb rigor polítiques de seguretat. I, finalment, em sembla una obscenitat que les organitzacions d’esquerres ofereixin una cara permanentment amable i condescendent davant de nouvinguts només per què saben que, entre ells es troben els seus futurs votants i per tant, l’única garantia per mantenir els seus exclusius privilegis.
- IMMIGRACIÓ i VOX - sábado, 24 de junio de 2023
- DRET A l’OBLIT - sábado, 20 de mayo de 2023
- MOCIÓ DE CENSURA I COSES IMPORTANTS - sábado, 25 de marzo de 2023
Manel, poc a afegir, i molt a desenvolupar.
Comparteixo les teves inicials reflexions i les teves finals qüestions.
Inclús diria que ho compareixen les esquerres, però com bé dius, el possible vot és una moneda de canvi molt sòlida i et dona el poder.
Un poder en bé dels governants i no per la ciutadania.
Quina vergonya, quina insensatesa, quina…
Com es pot canviar aquesta dinàmica??
Amic, ens veiem i parlem 😀👏
Manel, et felicito: un editorial malauradament molt escaient en aquests dies que ens està tocant viure.
Intentant deixar de banda la rovellada divisió entre dretes (els que neden a favor de corrent: diners crida a diners) i esquerres (els que lluiten contra corrent per repartir-los millor), hem de ser conscients i adonar-nos de què hi ha altres pensaments, els totalitaristes, que enfrontats a la llibertat i la democràcia, són tan interessats, simplistes i cecs que gosen anar contra el mateix curs de la història.
Contra els fluxos migratoris (amb causes tremendes i difícils de resoldre) que com dius hauríem de regular sense complexos, i per damunt de tot intentant evitar milers de morts al Mediterrani (sent neó-colonialistes si cal) i organitzant-los sense demonitzar-los, perquè els nostres fills i nets hauran d’aprendre a conviure amb ells amb l’harmonia més gran possible.
Contra les llengües, lligades no tan sols a la comunicació, sinó també a la creació de pensament, de maneres de pensar amb les que dialogar per aprendre diferents visions del món.
Contra les llibertats més personals i intransferibles, en nom d’una uniformitat aclaparadora sense sentit en un món que volem cada dia una mica més lliure…
Casualment, aquests dies estic llegint a Juan Pablo Villalobos, un magnífic escriptor i geni de l’humor, mexicà, casat amb una brasilera i amb dos fills, establert des de fa anys al barri de Gràcia de Barcelona. (Va guanyar el 2016 el Premi Herralde de novel·la amb “No voy a pedirle a nadie que me crea”).
Us transcric uns paràgrafs d’una entrevista:
Para el mexicano que antes vivió en Brasil y ahora lo hace en el barrio de Gràcia de Barcelona las identidades no sólo se transforman, se pierden o entran en conflicto sino que, y esto es lo interesante, dialogan. «Hay una cosa terrible en la palabra integración desde la ultraderecha y la izquierda bienpensante. Debajo de esta idea está la asimilación, la idea de que tienes que borrar tus marcas y adoptar acríticamente la identidad del lugar que te recibe», razona. «Podemos verlo como un conflicto, pero en realidad es un diálogo que no para nunca. Hay muchas violencias, no hay que negarlo, pero somos eso», dice. Y para despejar dudas se ofrece él mismo en sacrificio: «Vivo en un barrio muy catalanista, pero de clase media. Nunca he sentido que nadie me haya faltado el respeto. En casa hablamos tres lenguas. Mis hijos hablan con todos sus amigos en catalán. Me parece normal y todo se vive sin drama alguno, aunque sólo puedo hablar desde mi experiencia. La inmersión lingüística la he vivido como un igualador social».
Villalobos no puede entender, por su profesión y la de su mujer (lingüista), que una lengua pueda ser un problema. «Pensar que la lengua sea un motivo de confrontación me parece ridículo. Lo primero que pensé nada más llegar a Cataluña es que ojalá pudiera aprender catalán y mi frustración era que no me hablaran catalán. Me parece que buena parte de la literatura más interesante que se hace en la península se hace en Cataluña».
Res més a dir. De moment. Ara a votar.
Gràcies Manel.