Gresca

Avui visitem un altre restaurant de Barcelona al que li tinc una especial afició. El seu cuiner, Rafa Peña, va decidir obrir aquest restaurant, segons reviso, per allà el 2005. Es pot dir que aquest solvent cuiner és un veterà de la cuina d’aquest país. Va treballar al Bulli i al Berasategui, va marxar a Suècia, però aviat va poder construir el seu propi projecte a força de picar pedra. No s’ha mogut del carrer Provença i ha anat evolucionant sense perdre la seva identitat. Una cuina que té arrels tradicionals, (caneló, capi-i-pota) i que combina amb tècniques i ingredients més actuals. És una cuina molt personal gens pretensiosa i mai ha caigut en la temptació d’introduir tècniques de restaurant de cuina d’avanguarda. Utilitza molt l’escabetx per exemple, una manera molt clàssica de tractar els aliments. Als inicis va muntar un restaurant convencional, estovalles de fil i tovallons i menú degustació. La crisi del 2008 va fer evolucionar cap a un bistró il·lustrat. En aquella època, però, podies anar a fer un menú de migdia espectacular, potser el millor menú Q/P de Barcelona. Després (2016), al local contigu va obrir un bar de vins que en realitat és una barra davant de la cuina i 4 taules el que permet menjar de manera més informal els mateixos plats o altres mes de barra com el bikini de comté o l’ensaladilla. Aquest bar de vins neix per la gran afició que te Peña pels vins naturals dels quals ofereix una bona selecció a la seva carta. Us puc assegurar que he provat a la barra caldos molt estranys i altres sublims.

Realment aquells restaurants que van cuidar la clientela autòctona, com el Gresca, són els que millor han sobreviscut a aquesta pandèmia. 

Gresca no té pàgina web, ni central de reserves,ni Whatsap i el seu Instagram penja 6 post a l’any. No es pot dir que el restaurant cuidi les xarxes, probablement perquè no ho necessita. Així és que vaig fer la reserva per telèfon i de seguida vaig haver de decidir pel primer torn (13:15) o el segon (15:15) cosa que actualment és més habitual del que ens agradaria.

Ens vàrem acomodar al restaurant en una taula àmplia amb bona separació amb les taules contigües. La carta curta i més convencional que altres vegades suposo que per exigències de les excepcionals circumstàncies actuals. 

Vàrem començar degustant el pa del Forn Sant Joan que ofereix un barrot espectacular.

Per continuar amb les albergínies

amb el biquini de llom ibèric. El biquini a la carta d’un restaurant gastronòmic, recordem-ho, el va introduir Carles Abellan al seu Tapes 24: era de comté i tòfona. De tant en tant m’agrada reivindicar l’autor de plats que han estat copiats o han servit d’inspiració.

Després els espàrrecs amb tripa de bacallà, una combinació singular i resultona.

Unes tripes confitades, especialment meloses, amb patates

Un colomí rostit am verduretes

El bacallà amb romesco

Lletons de vedella amb múrgoles

De postres vàrem provar la torrija, molts la consideren de les millors de Barcelona.

El pastís de xocolata

Les maduixes amb sorbet de camamilla

Per acompanyar l’àpat vam tastar un vi natural el Planella de la família Joan d’Anguera, molt bo. La carta de vins és curta i el seu preu és x2.

El servei va estar correcte, informal i amb el ritme adequat sense grans esperes. Al final de l’àpat varem haver de marxar abans d’hora per exigències del guionista de la pandèmia que ja fa un any que ens està marcant el temps.

El preu, 59 xp, va estar una mica per sobre de les expectatives.

Tot i que vaig trobar a faltar una carta més amplia, lel més agradable va ser la inestimable companyia. 

Així com la medicina del treball i la medicina forense no acostumen a entrecreuar-se, la gastronomia i la novel·la negra sí, i hi tenim grans exemples que podem comentar en una altra ocasió.