FRANÇOIS HARDY I PAU DONÉS. AL VOLTANT DE LA LLEI D’EUTANÀSIA
Amics i amigues, l’editorial d’avui decideix, des d’una certa gosadia, portar davant vostre un tema tan difícil com l’eutanàsia i la controvertida llei què, a aquest mateix respecte, ha estat aprovada aquesta setmana al parlament espanyol.
De ben segur que una part de la nostra comunitat, probablement aquells que expresseu creences religioses, podríeu assenyalar incomoditats i inclús, les més obertes discrepàncies. Però també segur que tothom sabrà acceptar l’oportunitat que se’ns presenta per expressar, amb llibertat i respecte, la nostra opinió respecte a aquest tema. Feu-ho en el capítol de comentaris, ens enriquirà a tothom.
Segur que també perdonareu que hagi encapçalat aquesta editorial fent referència a François Hardy, la recordeu? Us ajudo: per allà a començaments dels seixanta aquella atractiva franceseta cantava una ensucrada melodia que va donar la volta al món: ” Tous les garçons et les filles de mon âge..”
Expresso aquesta disculpa prèvia perquè em semblaria el més normal que algú digués: “a que ve la François Hardy en relació a l’eutanàsia?”. Doncs ja veureu, be a tomb que la cantant francesa (quins records em porta!!) expressava aquests dies passats la seva voluntat de suïcidi voluntari assistit per acabar amb la devastació que, un càncer de faringe, ha provocat en el seu cos.
Confesso que quan vaig llegir la notícia de la súplica i prec de la Hardy, em vaig commoure. No vaig poder per menys que anar a youtube i cercar la seva mítica cançó. Creieu-vos si us dic que des d’una profunda tristor, vaig admirar i em vaig entendrir un cop més, potser el darrer, amb aquella noia caminant per París i cantant al seu desig d’amour.
Han passat més de vint-i-cinc anys des que un grup parlamentari va presentar una iniciativa de regulació de l’eutanàsia. Va ser ERC a l’any 1994. La iniciativa va perdre aclaparadorament. Pocs anys després, el 1998, el grup de Izquierda Unida ho va tornar a intentar. La votació també va ser aclaparadorament en contra de la regulació.
La opinió pública espanyola va començar a canviar amb el suïcidi, de Ramón Sampedro, recordeu?
Era l’any 1998, i Ramón Sampedro, després de trenta anys al llit a causa d’una tetraplegia d’origen traumàtic, es suïcidava a l’ingerir una preparació de cianur i eximint a tothom pel seu acte. “Mar adentro”, l’excel·lent pel·lícula d’Amenabar el 2004 i, la potent interpretació de Javier Bardem com a protagonista, no van fer més que promoure una major sensibilització ciutadana.
Passa la vida i avui em pregunto quants milers i milions de malalts han hagut d’arrossegar el seu patiment al llarg d’interminables dies, mesos i anys sense disposar de la possibilitat d’exercir la seva llibertat? Creieu que és el correcte?
Vaig acabant, però em permetreu una nova digressió a l’hora d’expressar un costum que ha arrelat en la meva disposició personal, ja veureu: quan per desgràcia he d’assistir a alguna vetlla d’enterrament, sempre, bé sempre no, des de fa un cert temps, pregunto el mateix: Va tenir una bona vida?, i, va tenir una bona mort?… no us podeu imaginar com s’il·lumina la cara d’aquelles persones que, acomiadant al seu esser estimat, poden respondre positivament a les preguntes. Ah!, i no sabeu el feliç que em fan al sentir-ho.
Tant de bo la Llei d’Eutanàsia vingui per quedar-se (ja veurem que fan altres grups polítics quan els hi toqui governar). Tant de bo, que quan la nostra moneda surti creu, els que quedin, amb eutanàsia o sense ella, puguin dir: va tenir una bona vida i va tenir una bona mort.
Buff, que dur expressar aquestes coses! He quedat exhaust.
Acabo i sabeu que em passa pel cap a l’hora de cloure aquestes línies? Doncs que si bé serà important morir be, no ho és menys aprofitar el temps que encara ens queda per viure. Va, no us entretingueu i afanyeu-vos, ja sabeu el que va dir Pau Donés en la seva darrera entrevista: VIURE ÉS URGENT.
- LA MARE, LA ROSARIO I LA VIDA PETITA - sábado, 25 de noviembre de 2023
- TERRA D’ISRAEL, TERRA DE PALESTINA - sábado, 28 de octubre de 2023
- NOTÍCIES DE L’ESTIU - sábado, 23 de septiembre de 2023
Manel, crec que en un gran encert que ens invites a reflexionar sobre la bona mort de manera tan delicada i respectuosa. Es un dels grans temes de la humanitat encara que avui en dia no estigui de moda tractar-ho.
La llei de l’eutanàsia no obliga a ningú a escollir la mort, sols despenalitza el fet de que un/uns metges ajuden a una persona a morir quan pateix tant que ja no suporta la vida. Cadascun que pensi i que faci el que vulgui, però que no imposi el patiment als demes.
Gracies i una abraçada.
Manel, subscric les teves reflexions al cent per cent. També les de Cinta.
Valenta i encertadíssima editorial.
Personalment fins i tot em sembla increïble que, com a societat, hàgim tardat tant de temps en elaborar i aprovar una llei que faciliti la mort digna a qualsevol ésser humà en certes condicions.
Fa molt que tenim els coneixements i les eines per fer-ho.
Sense deixar de banda tots els aspectes ètics que es vulgui, ja era hora de què tot això per fi es regulés. Per pura humanitat.
Tant de bo, totes les practiqués pal·liatives es normalitzin i s’implementin, fins que cap ésser humà, almenys en lloc del nostre país, hagi de viure una qualitat de vida que per salut consideri indigne o deixar aquest món petin, sempre que es pugui evitar.
Gracies.
Com a comentari concís al tema proposat i, sense ànims d’extendre’m, voldria apuntar a grans trets que el estar a favor o en contra de l’eutanàsia, és un tema únicament de conciència personal, una llibertat del individuo innata a la seva existència.
Acceptant el SI de la conciència i lo que això significa, llavors, la llei hi ha de ser inexcusablement per poguer cubrir tota la legalitat derivada del fet en sí.
Hem d’esperar que estigui ben redactada, sigui ben interpretada, ben aplicada i sobre tot, ben utilitzada per la societat.
M’apunto a un cafè per compartir el tema i conèixer per part vostra que significa la pregunta:
Va tenir una bona mort?, perquè aquesta última pregunta no la pot respondre qui l’ha viscut i ja no hi és.
Manel, ja posaràs dia i hora.
Pere S.
Editorial oportunísima, Manel, al hilo de la aprobación de la Ley. Estoy a favor de que exista normativa al respecto y en definitiva de que sea un derecho que permita a las personas elegir morir, si la alternativa es el sufrimiento sin ningún tipo de esperanza. Sin ánimo de ofender a nadie, no entiendo que existan líneas de pensamiento que quieran privar de este derecho a las personas que libre y conscientemente lo quieran ejercer.
Dicho esto, sí hay un punto de reflexión. El primer país en tener una ley para la eutanasia, Holanda en 2002. España con esta de 2021, es el séptimo pais que tiene ley. Unos pocos, como Alemania, Suiza, Noruega o Suecia tienen normativas legales, eutanasia pasiva, para la ayuda a morir: autoeutanasia, ayuda al suicidio……., así lo llaman.
Supongo que es un campo en el que progresivamente las sociedades tienen que ir cambiando clichés. Si aceptamos que la muerte en consustancial a la vida y que a todos nos llegará el momento de manera inevitable, habría que aceptar que en según que situaciones , sufrir sin esperanza, no aporta nada.
No hay duda de lo personal que es el morir, desde la antigüedad se esta intentando entender como hacerlo de la mejor manera. Hay sociedades en que los mayores se apartan de la sociedad y fallecen lejos del grupo, en otras los cuidan y llegan a masticar los alimentos cuando ya sus dientes no pueden morder.
Como médico aprendimos a salvar vidas, como personas respetamos todas las formas y opiniones.
Por si un dia tengo que decidir, espero estar en manos de profesionales que luchen por mi, de la mejor forma, si yo no puedo y que existan unos cuidados paliativos a la altura de la sociedad en que vivimos.
Lo que si entiendo es que no se ha de penalizar a nadie, por solicitar una muerte digna.
Benvolguts amics i amigues, gràcies pels vostres comentaris.
Confesso que, sent un tema tan controvertit, mai ha tingut per mi una excessiva dificultat a l’hora de comprendre’l i acceptar-lo, Diria que ni en els meus temps de creient i partícip en un entorn familiar religiós, ni en els meus temps de formació i exercici mèdic, la eutanàsia no em va suposar mai una barrera infranquejable. No, no, vaig entendre, i continuo entenent el patiment i les pors extremes que mobilitzen voluntats personals i intransferibles.
Probablement ara, en un context de gran desenvolupament de les cures pal·liatives, algú pugui argumentar de forma més matisada, però per mi no hi ha dubte que, la Llei d’Eutanàsia, ha vingut per quedar-se i per omplir un buit legal que al meu modus de veure, i avui per avui, la justificació religiosa no pot aspirar a impedir.