FER DE METGE O SER METGE
“.. mira Manel, continuo treballant, i si vols que et digui la veritat, ja no m’importa gaire si m’ho passo més be o més malament, si em paguen millor o pitjor, no sé … és com si hagués fet una regressió a l’adolescència i l’únic que m’importés, malgrat tots els consells en contra, és ser metge. Et diré més, tinc la sensació que jo ja no faig de metge, sinó que soc metge. Ah! I és l’únic que m’importa”
Les paraules que transcric, jo diria que fidelíssimes respecte a les que en Joan em dirigia fa uns dies, em van colpir. Entenia perfectament que és el que aquell veterà cirurgià em volia dir i fins i tot pensava que no era una actitud estranya entre el nostre col·lectiu i, si m’apreteu, tampoc en alguns altres que podríem entendre com a vocacionals.
Si em permeteu una mica més en aquesta introducció, us diré que jo crec que, de forma una mica casual, en Joan es va trobar amb un recurs retòric que sens dubte dona per molt i que fins i tot té quelcom de provocador, en qualsevol cas tampoc voldria jo exposar-ho com a justificació de fons per aquesta editorial. Així, qui vulgui la pot utilitzar per la seva anàlisi o, com serà el meu cas, com a simple desencadenant d’un tema, al meu parer, transcendent: el canvi que la nova societat promou entre l’ésser humà i el fet de treballar.
Fa poc llegia un document editat per ESADE i relacionat amb la gestió generacional en el treball. Vaig trobar simpàtica l’ aproximació que dels diferents perfils generacionals feia el document:
Boomer: Nascuts entre 1946 i el 1964. Aquí estem nosaltres! Conservadors, analògics, busquen reconeixement, seguretat i una llarga carrera professional
Generació X: Nascuts entre el 1965 i el 1980. Naixen analògics i es transformen a digitals. Són els líders d’avui. Són bons gestors i prefereixen una trajectòria professional d’èxit en una mateixa organització.
Millenials: Nascuts entre el 1981 i el 1996, són absolutament digitals. Són emprenedors, creatius i disruptius. No els fa cap por el canvi, solen estar compromesos amb causes socials o mediambientals i, per descomptat, exigeixen un equilibri entre la seva vida personal i la professional.
Generació Z: Són nascuts als noranta. Natius digitals, multitasca i creatius. Estudien, treballen i es relacionen on line. Molt difícil captar la seva atenció. Es van incorporant al mercat laboral.
Ja imagino que esteu situant-vos i alhora, identificant a fills i amics entre els criteris de la famosa escola de negocis, normal.
Bé, el cas és que qualsevol persona mínimament perspicaç haurà sospitat que, des de fa ja alguna dotzena d’anys, la nostra societat, com si d’un esser viu es tractés, està evolucionant, està canviant i adquirint noves expressivitats. Té tota la raó del món. Alguns grans pensadors, com l’André Gorz (La Metamorfosis del Trabajo) o, en Jeremy Rifkin (El Fin del Trabajo) ja van reflexionar sobre el transcendent impacte que els nous paradigmes que es veien a venir, acabarien tenint sobre una de les expressions humanes més transcendents, el fet de treballar.
Com deia Rifkin, nou sistema de comunicació (Internet) i noves fonts d’energia, nova societat. Va passar amb el telègraf i el vapor, va continuar amb petroli i telèfon, i encara no hem acabat.
Al meu entendre, la nostra generació desenvolupa la seva trajectòria vital ocupant, centralment, tot el període on el pensament socio-econòmic dominant és el que va inventar l’anomenada escola de Chicago i que es reconeix, filosòficament, com liberalisme econòmic. Aquest llarg camí on el que ha prevalgut ha estat fonamentalment el culte a la “productivitat”, se’n porta pel davant qualsevol rastre de vinculació emocional en l’entorn de treball. Així, allò que en altre temps hi podíem reflexionar al voltant del compromís, o aquell “commitment” que la gent desenvolupava en el seu lloc de treball, fos amb la seva pròpia activitat, fos amb els seus companys o fos amb la seva retribució econòmica, salta pels aires. Ja no queda res.
Ja no us avorriré gaire més, el cas és que no tinc cap intuïció ni perspectiva com per endevinar com serà la trobada entre Millenials o Generacions Z i el fet de treballar. Com serà l’expressió d’aquesta trobada: Podrà el treball oferir prou perspectiva com per que la gent si enganxi emocionalment? Quins preus està disposada la gent jove a pagar darrera la seva professió? Continuarà el treball formant part d’allò que ajuda a definir-te? O, al contrari, acabarà el treball per entendre’s exclusivament com una transacció mercantil que et permet la cerca d’altres possibilitats de realització.
Amic Joan, no saps com t’entenc i, si em permets, no saps com t’admiro. Fas bé al decidir no mirar enrere, fas bé de no qüestionar el que ha estat la teva vida i, fas bé de continuar, mentre puguis, al peu de la carretera. Ja saps que com els vells rockers, els vells metges, mai moren.
Manel
- LA MARE, LA ROSARIO I LA VIDA PETITA - sábado, 25 de noviembre de 2023
- TERRA D’ISRAEL, TERRA DE PALESTINA - sábado, 28 de octubre de 2023
- NOTÍCIES DE L’ESTIU - sábado, 23 de septiembre de 2023
Doncs sí Manel, segur que l’actitud i manera de treballar dels joves d’avui és diferent de la de la nostra generació. Encara que hi haurà de tot, són fruit del seu temps i estan marcats per les tendències tecnològiques i socials actuals, marcadament individualistes. Nosaltres encara vam ser ensenyats amb la necessitat del sacrifici, tant necessari a la nostra professió, una paraula avui molt desprestigiada, però que sens dubte han de desenvolupar els que es dediquen a la medicina. L’exercici de la medicina comporta tantes experiències emocionals que imprimeix caràcter i marca la nostra personalitat. És una gran petjada.
Gràcies, per tant encertada reflexió i una abraçada.
Som i fem de metges i tot que ens costa la comunicacio digital intentem anar endavant. Aixi com tambe la generació Z i milenials empenyan amb forca per millorar i sortir endavant.
Crec que compartir experiencies entre tots es la millor manera d’ensenyarlos i aprender.
Manel, com sempre i un cop més, he gaudit de la teva editorial! No sabía que era boomer (!) ni que la meva filla y el Raül fossin Milenials… El que sí han “clavat” els d’Esade és el diferent enfoque que aquesta generació dona a la seva vida i les seves prioritats… Son gent molt ben preparada, amb força domini de les tecnologies digitals, però que prioritzen la seva vida i els seus ideals en tot allò que emprenen… i gaudeixen amb llibertat. Mai es traicionarien per raons econòmiques, i tenen sempre la sensació de triar el que creuen millor i més just…encara que sense preocupar-se per el futur…si no els funciona, canvien el rumb i tornen a engegar…amb els seus mateixos principis. No son “sacrificats”, com hem sigut nosaltres…treballant gratis al principi, però tenen el convenciment de fer-ho bé. A casa estàn “al principi” del seu camí, que espero trobin i engegin amb força ja.
Una abraçada!
Cristina
Que descripción tan precisa haces de las diferentes generaciones y como actúan frente al trabajo y a la vida.
Como tengo tantos hijos y de tantas generaciones yo lo que hago es mezclarlos todos y que sea lo que dios quiera. En las reuniones familiares se notan estos cambios de épocas y las conversaciones van por donde van, pero al final lo pasamos riendo por tonterías de unos y otros.
Nuestra generación no tiene nada que ver con el resto, pero de nosotros depende su futuro emocional y debemos de intentar inculcarles nuestros valores, los que nuestros padres nos han enseñado porque creo que aunque bien preparados tecnológicamente y priorizando su vida, les faltan.
Da gusto leerte.
Amic, un altre interrogant existencial en la nostra vida per resoldre.
Un fet, un sentiment, una realitat que obre tot un grapat de finestres pel diàleg.
Poc temps i espai aquí per contrastar-les.
Un dia dinant, el recuperem.
Excelent obrir camps al diàleg i la reflexió.
Una abraçada.😀👍
Un buen tema que nos vuelve a llevar a una reflexión que, yo personalmente, me he planteado un montón de veces.
Creo sinceramente que hemos sido, todos sin excepción, unos médicos con mayúsculas.
Hace muchos años, Ana tuvo un inoportuno cólico nefrítico con hematuria (muy poco dolor) un 31 de julio a escasas horas del inicio de nuestras vacaciones. No existían los móviles y en la Clínica del Pilar, dónde ingresó, no había aire acondicionado en aquellos tórridos días.
Era viernes y el domingo nos moríamos de ganas por empezar nuestras vacaciones en Cadaqués.
A las ocho de la mañana entró un médico que sospeché, tendría mi misma edad.
No tenía mucha intención de dejarnos libres por protocolo.
Cosa rara en mí, ¿intuición? le pregunté por su edad, Facultad y promoción.
Era del Clínic del 81!!!
Se sentó con nosotros y hablamos un buen rato.
Le felicité (nos dio el alta) y le pregunté qué sentía pasando visita aquel domingo, tan pronto y a primeros de agosto.
Sin pensarlo me dijo…no lo dudes, somos los últimos románticos.
Bueno, no sé si se puede decir así de categórico, pero esa frase me ha acompañado todos estos años y confieso que he vivido mi maravillosa profesión con ese espíritu.
La Medicina es un sacerdocio más trascendente que cualquier otra profesión.
Nos entregan su parte más preciada, su salud (ó más bien, su falta), y nosotros no podemos ni debemos rebajar un milímetro tal honor.
No tengo ni idea, ni me importa demasiado, qué hacen las nuevas generaciones, allá ellos.
Creo sinceramente que hemos sido Médicos de honor.
Gracias Manel por permitirme recordar algo tan emocionante para mí hoy que he girado la página.