ÉS L’HABITATGE, NO!, ÉS L’EMIGRACIÓ…

Fa pocs dies tenia la simpàtica i sorprenent oportunitat de parlar amb un famós periodista polític català. Vam tenir ocasió de compartir un “arrosset” amb una bona colla d’amics i aficionats a les coses literàries i, no cal dir-ho, la cosa va venir rodada per parlar de qüestions polítiques. Per descomptat, no us faré la mala passada d’explicar batalletes i punts de vista al voltant de les diferents qüestions que ocupen l’actualitat pública, sí, però, no me n’estaré d’expressar-vos el meu punt de vista sobre el primer problema que amenaça, al meu parer, les societats occidentals, almenys les europees.

Com apunt complementari i abans d’entrar en matèria, us diré que l’esmentat professional té un biaix clar de pertinença, que no obediència, al pensament de l’esquerra clàssica i al sobiranisme català. En el meu cas, com sabeu, militant i votant durant molts anys a partits d’esquerra i, des de fa aproximadament quinze anys allunyat del pensament suposadament progressista (a excepció de la meva defensa sobre l’escut de protecció social) i també vinculat al sobiranisme  català.

Dit això, ja sabreu destil·lar que les nostres grans diferències de pensament, les del periodista i jo mateix, se situaven al voltant de la praxi política de l’esquerra. Val a dir que malgrat que vam arribar a tenir un grapadet d’espectadors de la tertúlia, ningú va voler afegir-s’hi. Una llàstima, alguna persona de pensament de dretes, o algun nacionalista espanyol, segur que ens hagués pogut complementar prou bé.

Com la cosa no va de traslladar-vos la discussió, els acords o les diferències, si us diré que ell pensava que el principal problema de la societat catalana i espanyola era l’habitatge. El meu punt de vista diferia i situava com a primer problema de la societat europea, i per descomptat catalana i espanyola, a l’emigració.

Per descomptat que, sense menystenir el gravíssim problema de l’habitatge (considero que és una autèntica vergonya la situació d’un país com Espanya que presumeix de ser la quarta economia de la zona euro ), el més greu problema europeu és l’emigració i el tractament que li hem atorgat al llarg dels darrers vint-i-cinc anys.

I per què dic que l’emigració és el principal problema dels europeus? Doncs mira per què, en primer lloc, mai s’ha fet un veritable esforç per definir les possibilitats d’acollida que com a estat, i com a continent, teníem. Per exemple, a Catalunya són un milió i mig de persones les que han arribat en els darrers vint anys. Hi ha algú que pensi que la nostra societat estava preparada per acollir aquesta allau de gent. Sempre hi ha algun demagog que al·ludeix a que tots estan treballant i que això és indicador que els necessitàvem, però això no és veritat. Acollir a una persona no és pagar-li un sou de merda, és tenir escoles preparades per la diversitat; hospitals dimensionats; serveis socials complementaris i, per suposat, tenir habitatge per refugiar a totes aquestes persones.

Catalunya no estava preparada per afrontar aquestes magnituds. Però és que Catalunya no ho estava ni tampoc països com França, com Alemanya; com Grècia, com Itàlia… com tothom. No teníem una Europa preparada per absorbir aquesta gentada, i màxim si ho havíem de fer en els termes “woke” que la moralista esquerra política proposava: assumint les seves conductes, els seus costums i, fins i tot, algunes exigències, sovint ocultes, de les seves condicions religioses.

Aquí ningú s’ha atrevit a parlar de carta de drets i deures; de condicions per la re-agrupació familiar seriosa; de delinqüència associada; de repatriacions. Ningú, i menys l’esquerra, que sota la seva suposada superioritat moral ha desactivat qualsevol afrontament d’anàlisi cru de la situació.

I a què porta tot això?

Doncs segons el meu punt de vista, porta i continua portant al creixement imparable de l’extrema dreta en la nostra societat. L’ou de la serp de la qual ja hem parlat en aquest racó editorial en algun altre ocasió. Un vint-i-cinc per cent dels votants europeus són extrema dreta (quinze per cent a Espanya), i amb una influència decisiva en els parlaments de molts països. Ja els tenim aquí.

I l’esquerra què? Doncs mirant cap a un altre costat. Pensant que aquests percentatges de població extrema juntament amb un trenta o trenta cinc per cent provinent de partits conservadors no extrems i alguns “desviats” com el que escriu aquestes ratlles, no mereixen que es parli d’aquestes coses i menys,  de marcar determinades ratlles que, tot sent necessàries per a la subsidència de les nostres societats, poden confondre’s amb la seva paraula preferida: xenofòbia.

Ens en penedirem.