ELS FANTASMES DEL ROXY . VELLS CINES DE BARCELONA

Qui no recorda els vells cines de barri o aquelles grans sales de cinema que poblaven Barcelona fa unes dècades.

Avui volia recordar-los aquí amb vosaltres.

Potser els que no sou de la ciutat no ho gaudiu tant, però tots nosaltres vàrem creuar les nostres passes a Barcelona als anys 70 i 80 i estic segur que tots vàreu ocupar més d’un cop les seves butaques ben engrescats i sentin, des del NO-DO, aquella olor característica dels cines de la nostra sempre viva joventut.

Són tantes les pel·lícules, tants els cines d’aquella època que m’agradaria rememorar amb vosaltres que no sé ni per on començar.

Un munt de noms em ballen al cap: Ars, Aquitània (va ser la Filmoteca 10 anys), Arcadia i Arkadin, Alexandra, Borràs, Capsa, Capitol (“Can pistoles”), Fèmina, Novedades, Loreto, Palacio del Cinema, París, Pelayo, Publi (a 1967 fou la primera sala d’ “Art i Assaig” de Espanya), Rex, Rialto, Savoy, Urgell (1.862 espectadors, en aquells anys era dels més grans de tota Europa!) , Vergara, Victoria, Waldorf...

N’hi ha molt pocs que encara hi siguin: Aribau, Bosque, Comedia, Florida (ara Renoir Floridablanca), Lauren (reconvertit en Girona), Maldà (el més antic de Barcelona en actiu des de 1945 en el cor del barri gòtic), Nàpols (reconvertit en Phenomena), Verdi…

Quantes hores d’oci i d´il·lusió hi vàrem passar embadalits i bocabadats dins de tots aquests cines!

Sales d’estrena de còmodes butaques i fins i tot amb aire condicionat (“Carrier ” als anys 70) on veiem els grans èxits del moment.

Sales d’ “Art i Assaig” i la “Filmo”, la Filmoteca, no tan còmodes ni espaioses on gaudíem els plats més exquisits i de vegades un xic rancis…

I per descomptat Cines de barri de pipes i programa doble o “sessió continua” a on, malgrat que les butaques eren velles i algunes de fusta, les hores i les pel·lícules passaven volant.

.

En el segle passat alguns títols tenien una supervivència comercial impensable avui en dia. El clàssic de Cecil B DeMille “Los Diez Mandamientos ” va romandre deu mesos al Coliseum, que oferia les pel·lícules de la Paramount en exclusiva. El Cine Aribau es va inaugurar el desembre de 1962 amb “West Side Story ” i la pel·lícula va ser projectada fins a l’octubre de 1964. Quasi dos anys en cartellera! Ara l’Aribau celebra els seus 50 Anys amb l’estrena del remake de “West Side Story” de Steven Spielberg.

.

L´espectacular Cinerama va arribar al Paral·lel el 1958. El presentà el Regio Cinerama Palace i poc després també el Florida i el Waldorf. El Cinerama es rodava amb tres càmeres unides i sincronitzades; a la sala tres projectors llançaven la imatge sobre una enorme pantalla corbada i produïen un efecte envoltant. Però era molt car i aviat va ser substituït pel Cinemascop, creat per la Fox, que comprimia verticalment la imatge durant el rodatge mitjançant un sistema de lents especials. Era més econòmic de rodar i projectar i va tindre una gran acollida. La primera pel·lícula en cinemascop va ser “La túnica sagrada”, un gran èxit. Totes les “majors” van començar a usar el nou format.

Es tractava de competir amb la televisió que s’havia convertit en el gran enemic del cine.

Al 1971 va aparèixer el Vistarama. La grandiositat de l’espai de projecció resultava la idònia per exhibir les grans superproduccions americanes: “Espartaco “,”Ben-Hur “,”Tora,Tora,Tora “, “2001 una odisea del espacio “. El 1976 és formaven llargues cues per veure la reposició de “La Conquista del Oeste“.

El Sensurround al 1974 s’estrenà amb la pel·lícula “Terremoto “. Per augmentar el realisme del terratrèmol es produïa una vibració a les butaques. Una vibració provocada amb ultrasons que, en alguns casos, percebien també els altres veïns de l’immoble o fins i tot feia caure guix del sostre. La veritat és que era una autèntica beneiteria que va tindre els dies comptats.

El Cine Padró, al carrer de la Cera, amb renom a la postguerra per les seves “pajilleras”, curiosament va arribar a albergar anys després la Filmoteca (Nacional Espanyola des de 1979 i més tard la Filmoteca de Catalunya fins 1998, que va passar al Cine Aquitània de Sarrià). En canvi altres sales donaren l’última alenada primer amb el Cine S i més tard amb el Cine X (Atlanta, Diorama, Maryland, Roma), un “gènere” que també ha migrat dels cines clàssics.

Eren uns altres temps. Ara els cines que no han tancat o són teatres, han sigut trossejats en minisales per estalviar manteniment i diversificar el risc del possible fracàs de públic.

El perquè i com van desaparèixer tots aquests vells cines donaria per un altra entrada. Potser algun dia m’animi a ferla. Però seria una mica trist comprovar com tots ells, per diferents imperatius, s’han convertit en bancs, botigues o supermercats.

A dia d´avui a Internet és una bogeria cercar dades i imatges de tot aquest passat cinematogràfic a Barcelona. N’hi ha centenars! Pots gaudir molt i fins i tot deixar anar alguna llagrimeta quan et tornes a trobar amb alguns d´aquests records.

Aquí us porto una de les sorpreses amb què m’he topat a la xarxa. La més curiosa i colpidora ha sigut la troballa d´aquesta web: “Barcelona Memory“.

“Nosaltres no som historiadors. Som divulgadors, us volem explicar la història de la nostra ciutat a través dels seus carrers, els seus edificis i les seves gents i sempre amb un lèxic senzill i col·loquial, com quan parlem amb amics. Que el missatge pugui ser entès des d’un nen fins a un avi. Ens agradaria obrir el nostre canal a la vostra col·laboració. La cultura és per compartir-la”.

Actualment Barcelona Memory ja té més de 25.000 subscriptors.

Veieu aquí el vídeo de la seva pàgina web a YouTube titulat “Los cines de nuestra infancia”. (feu clic, no us el perdeu; el referit des del minut 14 ho vam viure tots nosaltres! )

Us animo a visitar la seva pàgina web perquè no tracta’n solament temes de cine, sinó històrics, socials, de costums, tots molt ben documentats, il-lustrats i carregats de notes nostàlgiques.

Enhorabona “Barcelona Memory”!

.

Ja com a comiat vull portar aquí una cançó de Joan Manel Serrat, amb lletra d’ell i de Juan Marcé que tots recordareu. “Los fantasmas del Roxy“.

No tuvo nunca el sabor del Selecto
Ni la categoría del Kursaal,
Pero allí fue donde a Laureen Bacall
Humphrey Bogart le juró amor eterno
Mirándose en sus ojos claros.
Y el patio de butacas
aplaudió con frenesí
En la penumbra del Roxy
Cuando ella dijo que Sí.

El Roxy, com tants d´altres, va tancar les portes el 2 de novembre de 1969. Dos anys després seria enderrocat per construir un bloc d’habitatges amb un Banc a la planta baixa. Però sempre sabrem que a la Plaça Lesseps hi va haver un cine per culpa de dos Joans, un escriptor i l’altre cantautor, que als anys 80 immortalitzaren als fantasmes d’un dels nostres estimats cines desapareguts a Barcelona.

Avui dia la sobreabundància audiovisual explica la pèrdua d’aquella solemnitat que tenia anar al cine. Tantes pantalles, de la tele a l’ordinador o al mòbil, són un luxe i malauradament quasi una addicció, però tot aquest enrenou no ens obliga pas a renegar de la nostàlgia. I encara que s’estigui molt bé veient pel·lícules i series al sofà de casa, l’acte social de sortir per anar al cine amb la parella, la família o els amics, no m’ho negareu, segueix tenint un encant especial que no hauríem d’oblidar.

.

En aquestes dates tan especials, a la vora ja d’un nou Nadal que celebrarem envoltats de qui estimem, aquí va la nostra “Targeta de Felicitació”, meva i dels amics que m’han ajudat amb tant esforç i afecte a aixecar aquesta secció.
No serà d’aquelles amb pastorets rossos de Ferrándiz que omplien les nostres busties cada Nadal quan érem joves, però si vol ser, com aquelles, un missatge de PAU i AMISTAT.
Cine. Escenes d’una pel·lícula basada en fets reals succeïts al Nadal de 1914, principi de la Primera Guerra Mundial, quan a diferents zones del front, soldats alemanys, francesos i escocesos varen enterrar les seves diferències i celebraren junts aquell Nadal. (feu clic al peu de foto)

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU