ELS FANTASMES DEL ROXY . VELLS CINES DE BARCELONA

Qui no recorda els vells cines de barri o aquelles grans sales de cinema que poblaven Barcelona fa unes dècades.


Avui volia recordar-los aquí amb vosaltres.

Potser els que no sou de la ciutat no ho gaudiu tant, però tots nosaltres vàrem creuar les nostres passes a Barcelona als anys 70 i 80 i estic segur que tots vàreu ocupar més d’un cop les seves butaques ben engrescats i sentin, des del NO-DO, aquella olor característica dels cines de la nostra sempre viva joventut.

Són tantes les pel·lícules, tants els cines d’aquella època que m’agradaria rememorar amb vosaltres que no sé ni per on començar.

6 cines
Vells cines de Barcelona

Un munt de noms em ballen al cap: Ars, Aquitània (va ser la Filmoteca 10 anys), Arcadia i Arkadin, Alexandra, Borràs, Capsa, Capitol (“Can pistoles”), Fèmina, Novedades, Loreto, Palacio del Cinema, París, Pelayo, Publi (a 1967 fou la primera sala d’ “Art i Assaig” de Espanya), Rex, Rialto, Savoy, Urgell (1.862 espectadors, en aquells anys era dels més grans de tota Europa!) , Vergara, Victoria, Waldorf...

N’hi ha molt pocs que encara hi siguin: Aribau, Bosque, Comedia, Florida (ara Renoir Floridablanca), Lauren (reconvertit en Girona), Maldà (el més antic de Barcelona en actiu des de 1945 en el cor del barri gòtic), Nàpols (reconvertit en Phenomena), Verdi

Quantes hores d’oci i d´il·lusió hi vàrem passar embadalits i bocabadats dins de tots aquests cines!

Sales d’estrena de còmodes butaques i fins i tot amb aire condicionat (“Carrier ” als anys 70) on veiem els grans èxits del moment.

Sales d’ “Art i Assaig” i la “Filmo”, la Filmoteca, no tan còmodes ni espaioses on gaudíem els plats més exquisits i de vegades un xic rancis…

I per descomptat Cines de barri de pipes i programa doble o “sessió continua” a on, malgrat que les butaques eren velles i algunes de fusta, les hores i les pel·lícules passaven volant.

.

cine malda
Cine Publi
fantasio 2
img capitol 2
image003 1
spring 2

En el segle passat alguns títols tenien una supervivència comercial impensable avui en dia. El clàssic de Cecil B DeMille “Los Diez Mandamientos ” va romandre deu mesos al Coliseum, que oferia les pel·lícules de la Paramount en exclusiva. El Cine Aribau es va inaugurar el desembre de 1962 amb “West Side Story ” i la pel·lícula va ser projectada fins a l’octubre de 1964. Quasi dos anys en cartellera! Ara l’Aribau celebra els seus 50 Anys amb l’estrena del remake de West Side Story” de Steven Spielberg.

.

coliseum10 mand 3
Els directius de Paramount i els Balanyà al Coliseum quan “Los Diez Mandamientos” portava sis mesos de exibició.
aribau west side story
“West Side Story” al Cine Aribau (1962)
2 anys en cartellera!

L´espectacular Cinerama va arribar al Paral·lel el 1958. El presentà el Regio Cinerama Palace i poc després també el Florida i el Waldorf. El Cinerama es rodava amb tres càmeres unides i sincronitzades; a la sala tres projectors llançaven la imatge sobre una enorme pantalla corbada i produïen un efecte envoltant. Però era molt car i aviat va ser substituït pel Cinemascop, creat per la Fox, que comprimia verticalment la imatge durant el rodatge mitjançant un sistema de lents especials. Era més econòmic de rodar i projectar i va tindre una gran acollida. La primera pel·lícula en cinemascop va ser “La túnica sagrada”, un gran èxit. Totes les “majors” van començar a usar el nou format.

Es tractava de competir amb la televisió que s’havia convertit en el gran enemic del cine.

Al 1971 va aparèixer el Vistarama. La grandiositat de l’espai de projecció resultava la idònia per exhibir les grans superproduccions americanes: “Espartaco “,”Ben-Hur “,”Tora,Tora,Tora “, “2001 una odisea del espacio “. El 1976 és formaven llargues cues per veure la reposició de “La Conquista del Oeste“.

El Sensurround al 1974 s’estrenà amb la pel·lícula “Terremoto “. Per augmentar el realisme del terratrèmol es produïa una vibració a les butaques. Una vibració provocada amb ultrasons que, en alguns casos, percebien també els altres veïns de l’immoble o fins i tot feia caure guix del sostre. La veritat és que era una autèntica beneiteria que va tindre els dies comptats.

El Cine Padró, al carrer de la Cera, amb renom a la postguerra per les seves “pajilleras”, curiosament va arribar a albergar anys després la Filmoteca (Nacional Espanyola des de 1979 i més tard la Filmoteca de Catalunya fins 1998, que va passar al Cine Aquitània de Sarrià). En canvi altres sales donaren l’última alenada primer amb el Cine S i més tard amb el Cine X (Atlanta, Diorama, Maryland, Roma), un “gènere” que també ha migrat dels cines clàssics.

Eren uns altres temps. Ara els cines que no han tancat o són teatres, han sigut trossejats en minisales per estalviar manteniment i diversificar el risc del possible fracàs de públic.

El perquè i com van desaparèixer tots aquests vells cines donaria per un altra entrada. Potser algun dia m’animi a ferla. Però seria una mica trist comprovar com tots ells, per diferents imperatius, s’han convertit en bancs, botigues o supermercats.



A dia d´avui a Internet és una bogeria cercar dades i imatges de tot aquest passat cinematogràfic a Barcelona. N’hi ha centenars! Pots gaudir molt i fins i tot deixar anar alguna llagrimeta quan et tornes a trobar amb alguns d´aquests records.

Aquí us porto una de les sorpreses amb què m’he topat a la xarxa. La més curiosa i colpidora ha sigut la troballa d´aquesta web: Barcelona Memory.

“Nosaltres no som historiadors. Som divulgadors, us volem explicar la història de la nostra ciutat a través dels seus carrers, els seus edificis i les seves gents i sempre amb un lèxic senzill i col·loquial, com quan parlem amb amics. Que el missatge pugui ser entès des d’un nen fins a un avi. Ens agradaria obrir el nostre canal a la vostra col·laboració. La cultura és per compartir-la”.

Actualment Barcelona Memory ja té més de 25.000 subscriptors.

Veieu aquí el vídeo de la seva pàgina web a YouTube titulat “Los cines de nuestra infancia”. (feu clic, no us el perdeu; el referit des del minut 14 ho vam viure tots nosaltres! )

barcelona memory
bm barraquisme
unnamed
bm gotic

Us animo a visitar la seva pàgina web perquè no tracta’n solament temes de cine, sinó històrics, socials, de costums, tots molt ben documentats, il-lustrats i carregats de notes nostàlgiques.

Enhorabona “Barcelona Memory”!

.

Ja com a comiat vull portar aquí una cançó de Joan Manel Serrat, amb lletra d’ell i de Juan Marcé que tots recordareu. Los fantasmas del Roxy“.

No tuvo nunca el sabor del Selecto
Ni la categoría del Kursaal,
Pero allí fue donde a Laureen Bacall
Humphrey Bogart le juró amor eterno
Mirándose en sus ojos claros.
Y el patio de butacas
aplaudió con frenesí
En la penumbra del Roxy
Cuando ella dijo que Sí.

El Roxy, com tants d´altres, va tancar les portes el 2 de novembre de 1969. Dos anys després seria enderrocat per construir un bloc d’habitatges amb un Banc a la planta baixa. Però sempre sabrem que a la Plaça Lesseps hi va haver un cine per culpa de dos Joans, un escriptor i l’altre cantautor, que als anys 80 immortalitzaren als fantasmes d’un dels nostres estimats cines desapareguts a Barcelona.

Avui dia la sobreabundància audiovisual explica la pèrdua d’aquella solemnitat que tenia anar al cine. Tantes pantalles, de la tele a l’ordinador o al mòbil, són un luxe i malauradament quasi una addicció, però tot aquest enrenou no ens obliga pas a renegar de la nostàlgia. I encara que s’estigui molt bé veient pel·lícules i series al sofà de casa, l’acte social de sortir per anar al cine amb la parella, la família o els amics, no m’ho negareu, segueix tenint un encant especial que no hauríem d’oblidar.

.

En aquestes dates tan especials, a la vora ja d’un nou Nadal que celebrarem envoltats de qui estimem, aquí va la nostra “Targeta de Felicitació”, meva i dels amics que m’han ajudat amb tant esforç i afecte a aixecar aquesta secció.
No serà d’aquelles amb pastorets rossos de Ferrándiz que omplien les nostres busties cada Nadal quan érem joves, però si vol ser, com aquelles, un missatge de PAU i AMISTAT.
Cine. Escenes d’una pel·lícula basada en fets reals succeïts al Nadal de 1914, principi de la Primera Guerra Mundial, quan a diferents zones del front, soldats alemanys, francesos i escocesos varen enterrar les seves diferències i celebraren junts aquell Nadal
. (feu clic al peu de foto)

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU




Pere R.
Últimas entradas de Pere R. (ver todo)

Pere R.

Pere R soy médico de familia de año sabático cerca de la jubilación. Me interesan muchas cosas, el cine y la fotografia, el arte, la literatura, viajar...pero lo que más compartir todo ello con amigos y familia. En la PúaWeb me encargo de Imatge y estoy encantado, pero lo estaría también haciendo cualquier otra cosa con y para mis amigos.

6 comentarios en «ELS FANTASMES DEL ROXY . VELLS CINES DE BARCELONA»

  • el sábado, 18 de diciembre de 2021 a las 10:46 pm
    Enlace permanente

    Benvolgut, m’ha emocionat i colpit la teva entrada. Ordenada i documentada, has fet un passeig per la meva memòria que no saps com t’agraeixo. Trobar-te al davant d’aquelles amplies sales que iluminaven la nostra fantasia va ser de les experiències emocionants de la nostra tendre joventut. Em venien sl cap un grapat d’imatges, experiències i sons que vaig estrenar en aquelles maiestàtiques i, en molts casos, atrotinades sales. Com recordo el cine Avenida o el Amèrica del meu estimat Poble sec. Com recordo al Sr Pepito acomodador del cine i que gràcies a la seva obesitat i hipersomnia, ens permetia passar i veure qualsevol peli i les vegades que fes falta.
    Oh! Una entrada magnífica on mastego nostàlgia i on no deixo de sentir la canço de Victor Manuel: “programa doble, cinco pesetas. En el momento justo, nos enchufaban con ls linterna…”
    Moltes gràcies Pere, com t’estimo!

    Respuesta
  • el domingo, 19 de diciembre de 2021 a las 2:33 pm
    Enlace permanente

    Gràcies, amic, em fas sentir com a realment compartits aquests records carregats de nostàlgia i emoció al voltant d’aquelles tardes i nits de cinema. Quantes bones estones ens van fer passar aquells vells cines de Barcelona, oi?
    M’ha encantat que mentis els del teu barri. I al Sr. Pepito. És genial. Perquè ja imaginava que cada un de nosaltres recorda d’una forma molt sentida els locals del seu barri.
    Cines de tots i de cadascú a un raconet del cor.
    No creus Manel que fins i tot cada un de nosaltres té uns quants records, no masses, però molt vius, d’algunes sessions de cine de veritat especials, on era tant o més important la companyia que la pel·lícula?
    Tardes o nits de cine amb ganes de ser un d’aquells “dies perfectes”. Potser amb una “nuvieta”, potser amb un amic, potser amb el teu pare, o amb la mare, o amb tots dos, o potser amb la iaia que tant estimaves i va ser la guia en aquelles teves primeríssimes tardes de cine que recordes com si fossin avui?

    Jo també t’estimo amic.

    Respuesta
  • el lunes, 20 de diciembre de 2021 a las 12:12 pm
    Enlace permanente

    Que recuerdos Pere…… Nos presentas un recorrido de lujo recordando todas esas salas que naturalmente, forman parte de nuestra adolescencia y juventud. Como muy bien comentas en tu respuesta a Manel, no solo es las películas que vimos…, sino, claro está, el contexto en que lo hicimos, con amigos, novias, familia….
    Aparte de los clásicos que nombras, básicamente por el centro de la ciudad, yo recuerdo especialmente los que estaban en mi barrio, más en el entorno próximo a mi domicilio y a los que se iba fácilmente andando…., el Maragall, el Montserrat, el Río, el Nápoles……
    Quiero traer aquí otro recuerdo que sin tener la importancia de estos cines “de estreno” que ocupan esta entrada, también forman parte de mi recuerdo cinematográfico de la infancia. Son los cines de “Reestreno”, los de sesión continua, con dos películas y NO-DO. Para mí, fueron la previa a los cines de estreno y desde luego, de recuerdos inolvidables.
    Te felicito Pere. Me has hecho pasar un muy buen rato.
    Te mando un fuerte abrazo.

    Respuesta
  • el lunes, 20 de diciembre de 2021 a las 1:17 pm
    Enlace permanente

    Cuantos recuerdos todas estas salas de cine,. Que bonito reportaje Pere. Seguro que si pasamos por las calles donde estaban los cines, ya no queda ninguno😔

    Respuesta
  • el martes, 21 de diciembre de 2021 a las 7:44 pm
    Enlace permanente

    Gracias amigo del alma por ese final con tanto sentido para los dos, gracias por tu esfuerzo, por tu cariño, por el cine Rialto y Loreto, gracias por las muchas horas que pasamos en salas de cine y sobre todo gracias por saber estar a mi lado siempre.

    Respuesta
  • el martes, 21 de diciembre de 2021 a las 9:03 pm
    Enlace permanente

    Amic Pere, he llegit el teu article i m’han vingut ganes d’abraçar-te per tant bons records evocats.
    Ho faré quan et vegi.
    Ara dir-te lo molt que recordo, llegint-te, aquelles fantàstiques estones al cinema, al meu poble, a Barcelona, totes elles acompanyades de les crispetes ( palometes en dèiem al poble), de pipes i cacahuets.
    De veure dos pelicules, fent descans entre una i l’altra, o de les llargues, també fent descans a meitat de la película per estirar les cames i fer un beure…
    Quins records de sortir presumit de casa per anar al cinema, de quan feia llufa la peli perquè es cremava, de les novietes al costat, dels amics, de les xerrades després de sortir satisfets i contents de la sala…
    En fin, amic, crec que algú t’ha dit que t’estima, jo també.
    Bon Nadal 😘😘

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.