El Territori dels Herois

Ben segur, això de veure els anys caient del calendari promou, de primeres, una sensació de neguit i una tremolor tan fina que només es percep en les costures de l’ànima.  

Buff!, un any més i aquí estem, empenyent la vida, perquè, probablement és la millor idea que se’ns podria acudir front la incertesa del futur. Si, n’estic convençut, és la millor idea, el millor consell, tirem endavant i que en Goytisolo no ens hagi de recordar: “nunca te entregues, ni te apartes….” la vida es bella, ya verás, como a pesar de los pesares, tendrás amor, tendrás amigos…”

Cert és que, en el meu cas, sovint he de fer esforços per cercar un camí que m’impedeixi abdicar de la passió i que eviti acostar-me massa a l’inevitable regne de la memòria i la nostàlgia, que em mantingui a prop del projecte, la il·lusió i fins i tot la sorpresa per les coses noves i aquelles que encara creixen. I guaita tu que estava en aquestes quan de sobte, rebo carta d’en Joan, metge, heroi anònim i gran amic:

Benvolguts/des.

Tornem a alçar el teló. D’aquí a pocs dies reprendrem les activitats a Cusmapa, de les que anireu rebent informació, com sempre, però abans deixeu-me que, tot aprofitant aquestes dates, us trameti alguna confidència. La sinceritat i la franquesa son les úniques eines amb que puc comptar per mostrar-vos el meu agraïment i la meva estima a l’hora de començar un nou any, que desitjo de cor que us sigui del tot favorable.

Molts de vosaltres us heu preguntat  -i m’heu preguntat-  com és que he deixat d’escriure llibres.  Si les meves estades per Sudamèrica m’ havien propiciat material per a un parell de llibres, com és que Nicaragua  -amb la quantitat d’experiències de tota mena que genera-  no m’ha induït a escriure’n un altre?. Ara va de confessió.

Començo per la raó més genuïna. Les vivències del present a aquell país encara em commouen massa. Les vivències del passat, a més, sempre passen pel filtre de les emocions. La memòria dels passat -en aquest cas- ja no és memòria, és un memorial  de greuges i d’infàmia. Les paraules em sortirien tacades per alguna llàgrima o untades per algun rancor. Escriure així em sembla impúdic. Haig d’esperar que les ferides es tornin cicatrius i això vol temps. Però, paradoxalment, el que em falta és temps per davant si vull transformar la veritat en paraules. I ho vull perquè la veritat escrita perduraria molt més que la mentida que ara planeja diàriament pel cel de Nicaragua. Veurem si sabré resoldre aquest dilema.

Per altra part, aquí a casa nostra, si dic el que penso per escrit, em podria caure  -com a molt-  una condemna per injúries, però no per calumnies, ja que la veritat sol acabar obrint-se pas. A Nicaragua les condemnes no necessiten recolzar-se en cap mena de justificació. Amb la discrepància n’hi ha prou per ser empresonat, vexat i silenciat. I puc assegurar-vos que no em preocupa la meva seguretat, sinó la seguretat de la nostra gent, que, pel fet de viure allà, els converteix en objectius indefensos. Ni puc ni vull fer córrer cap risc a ningú, ni que ningú aguanti més enllà del que pot aguantar.

Ultima raó. M’estic fent vell i els vells acabem refugiant-nos en el silenci. Si expliquem el que fem bé ens fa vergonya i explicar el que fem malament, no cal, ja se’n cuiden els altres d’explicar-ho.

Acabo amb la transcripció literal d’un fragment del llibre  EL OLVIDO QUE SEREMOS del colombià Hector Abad Facioline; una autèntica obra d’art literària que m’ha fascinat i que us recomano amb vehemència:  “Para mí, que en este proceso entre el nacer y el morir que llamamos vida, estoy mucho más cercano a la última etapa que a la primera, el tema de la muerte se va haciendo cada vez mas simple, mas natural y aun diría que mas deseable. Y no es porque esté desengañado de nada ni de nadie. Tal vez al contrario. Porque creo que he vivido plenamente, intensamente y suficientemente”

Una abraçada.

Joan                                                                                                                  Cap d’Any del 2022     

En aquest començament d’any, i dies després d’haver tingut una llarga conversa telefònica, en Joan em comunicava la seva voluntat per continuar la gran tasca que ja fa sis o set anys va començar a Nicaragua i que, algun dia, més aviat que tard, us explicaré. Pensava que la carta que us he transcrit, permet, imaginant el context, percebre les dificultats d’una lluita a favor de la dignitat i contra la desesperació. Pensava, tot plegat que, a més d’homenatjar petites i quasi anònimes causes humanitàries, era una bona manera per desitjar-vos a tots i a totes: força, valentia i amor per aquest any que comença. Totes elles, qualitats que, com en el cas d’en Joan,  a més d’identificar-vos, assenyalen el territori on habiten els herois.

Feliç any