EL MÓN D’AHIR

No tenen res a veure les raons que m’impulsen a suplantar el títol del famós llibre de Stefan Zweig, amb aquelles que l’escriptor austríac utilitzà quan va construir la seva monumental obra.

Només el sentit literal del títol al·ludint a la desaparició d’un món i l’emergència d’una nova societat alternativa, és el que justifica la idea que avui m’agradaria transmetre en aquesta editorial.

Tinc la sort de poder gaudir, i també patir, d’una classe setmanal d’anglès que, tot sigui dit de passada, crec que no millora gens el meu pobre nivell en aquella llengua, però pel contrari, em permet conèixer brillants articles de la més variada temàtica, publicats en els famosos rotatius britànics.

Durant la darrera classe, la “teacher” em proposava un escrit del The Guardian i sota el títol: Democratising the right to laziness  . Girava al voltant de l’aparició imparable entre els nostres hàbits quotidians, de la compra on line, i més concretament, el de la compra de comestibles a través d’internet.

L’article no fa més que exposar l’aparició de nombroses “apps”, per cert moltes  amb sorprenents noms propers a l’animació infantil: Jiffy; Weezy; Dija, Zapp; Fancy, Gorillas…., que faciliten, i de quina manera, el contacte i la compra de qualsevol comestible i el seu servei a domicili. Per cert, l’arribada a casa està absolutament compromesa al voltant de quinze minuts després de la comanda.

Òbviament el context pandèmic ha fet créixer exponencialment l’interès per aquest tipus de servei, però els experts anuncien que això no és conjuntural, sinó que obeeix a un canvi d’hàbits domèstics absolutament inexorable. Un dels indicadors que així ho demostren és l’enorme flux de capital inversor que aquestes empreses tenen a disposició. No té gens d’estrany, perquè el volum econòmic que mou la distribució alimentària final al regne unit és d’un bilió de lliures anuals i, pel que fa al conjunt europeu, s’arriba a un trilió de la mateixa moneda.

Pensem que en tan sols un any, al regne unit s’ha passat de 7,4 lliures de cada 100 consumides el febrer del 2020 en aquest tipus de “groceries”, a 15,40 al mes de febrer d’enguany.

Com podeu imaginar les grans cadenes de supermercats s’han posat les piles Així, tot mantenint la mateixa oferta i servei bàsic, grans cadenes com “Tesco” o “Sainsburys” ja disposen de serveis a domicilis, però ni de lluny, amb l’efectivitat i  rapidesa que la nova oferta està representant.

El secret de les noves plataformes guarda similituds amb el que està passant amb bona part dels serveis associats a la nova economia: plantejaments d’oportunitat, molta tecnologia associada, poquíssim personal i pocs costos d’infraestructura material. Així, aquestes empreses s’instal·len en locals no gaire grans i  situats al bell mig dels barris objectiu, són locals tancats al públic i amb una mitjana de 4 o 5000 bones referències de productes bàsics contra les 35 o 40000 que un “super” clàssic sol tenir. No tenen gent de cara al públic, no tenen instal·lacions vistoses (tot el contrari, els seus magatzems es coneixen com a dark stores), tenen un sistema d’alertes de comandes i “picking” de productes rapidíssim i, finalment, uns riders fidelitzats, ben pagats i amb una bona actitud comercial cara al client.

“La gent té dret a fer el mandrós” diu un dels CEO,s d’una de les apps d’èxit, “vol deixar de fer una activitat que normalment és tediosa i incòmoda” ….

Probablement tenen raó, la gent no té ganes d’invertir les millors hores d’oci de la seva setmana, per anar al “super”. Els hi sembla preferible una simple comanda electrònica, un pagament amb la targeta de crèdit i la recepció a domicili de qualsevol comestible fresc o envasat, tot, en una brevíssima estona i quasi sense sobrecost econòmic. Així s’està escrivint la història a molts entorns anglosaxons i així s’escriurà a casa nostra.

No és res més que el naixement del nou món que es va obrint pas a casa nostra des dels darrers vint anys, emergint de forma inexorable i transformant les velles realitats. Al Regne Unit, la nova distribució, ja s’ha carregat al voltant d’un quinze per cent dels anomenats “corner shops”, els supers de barri que, fins fa ben poc, identificaven els barris de les ciutats angleses i que atorgaven un necessari sentit de l’espai convivencial de la ciutadania.

Els sociòlegs adverteixen contra els efectes sobre un urbanisme que perdrà part de les qualitats que coneixem i deixarà pas a processos de despersonalització de la via pública, de l’entorn conegut i familiar i en definitiva, dels nostres barris.

Probablement tant se val, el món i la societat coneguda continua implacable el camí de canvi i adaptació permanent que des de l’origen de les civilitzacions coneixem. De bon segur, quan el 1948 va aparèixer el primer supermercat “self service” i el botiguer va deixar el mostrador des d’on prenia i preparava les nostres sol·licituds,  va haver un grapat de gent que va pensar el mateix que jo penso ara: el meu món era d’ahir.

Pd. La plataforma Gorilla s’ha instal·lat a Barcelona tot disposant de dos dark stores, a cadascun dels dos eixamples de la ciutat. El seus plans d’expansió els situen amb uns objectius de 1000 treballadors vinculats a tota Espanya a la finalització del 2022.