El món d’ahir

Acumulats des del mes de juliol, tenia sobrats motius per dedicar aquesta editorial a temes de gran transcendència i interès per la nostra comunitat. Sense anar més lluny: el brillant desenllaç del robatori a l’Adela el mateix dia de la costellada a Can Lluís i Marta; una “peli” plena de bellesa anomenada “Call my by your name”; el naixement de la meva neta Carlota o, fins i tot,  la meva recent i patètica intervenció d’hèrnia inguinal. Tots ells eren motius amb mèrits més que suficients per ser candidats a la primera editorial d’aquesta reentrée.

Finalment i després de profundes anàlisis decideixo introduir aquest nou número de La Pua amb unes paraules dedicades a la mort de la reina d’Anglaterra Elisabeth II. Deixarem per més endavant els records personals i avui ens centrarem en la glosa d’una figura que, poc o molt, ha incidit i condicionat la política mundial, també la nostra.

Fa unes hores, a través d’un altre canal de comunicació, expressava el meu desig de participar com espectador de la cerimònia d’enterrament de la reina i la coronació de Carlos III. Expressava aquest desig per la fascinació que em suposa el domini i maneig de l’espectacle que aquests avantatjats deixebles de Shakespeare  porten executant des de fa segles. Si algú va gaudir amb el comiat de Lady Di, que busqui i no es perdi, el documental de l’enterrament de Churchill. Un espectacle increïble.

La notícia de la mort de la reina d’Anglaterra quasi em va coincidir amb una lectura al voltant de la decisió  d’Apple de retirar la fabricació del seu iphone de la Xina. Així, malgrat la distància en la naturalesa d’ambdós esdeveniments, el meu estat d’ànim es va disposar cap a la sensació de la fi d’alguna cosa, la fi d’una època. El paradigma de la globalització replantejant el seu model; l’imminent col·lapse dels sistemes energètics clàssics; els grans canvis en el sistema financer; una nova balança geopolítica mundial buscant nous punts d’equilibri i, la desaparició d’un dels grans símbols explicatius del segle XX, sargien una idea que, si em permeteu i parafrasejant a Zweig, podríem titular: El món d’ahir.

Isabel II va nàixer a 1921, filla de Jorge VI, va ser coronada reina el 1952, molt pocs anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Malgrat que una certa llegenda històrica, juntament amb algun estereotip nascut en sèries de ficció com The Crown, fan aparèixer el personatge de la reina més com a figura decorativa que no com a actor polític influent, a mi no em deixen d’impressionar alguns, no pocs, fets rellevants durant el seu regnat.

Elisabeth II va ser dels primers líders occidentals en visitar el Berlín repartit entre les quatre potències; va tenir papers de representació importants quan la Unió Soviètica pretenia monopolitzar la seva influència sobre l’Àfrica; va aguantar, i jo diria que en alguns moments enfortir, el paper de la Mancomunitat Britànica de Nacions, també coneguda com a Commonwealh, i per si no n’hi hagués prou, encara avui, és reconeguda com a reina sobirana no executiva a quinze països, alguns tan importants com el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Ben segur que alguns monarques s’ho haurien de fer mirar.

Quan mires enrere i intentes assimilar la història i l’evolució de les societats des de temps de les monarquies absolutes t’adones que és el Regne Unit qui ha marcat la pauta. Des de la seva victòria sobre Napoleó i malgrat la derrota en la guerra de secessió americana, el segle XIX ningú pot dubtar que parla anglès.

Tot i que cronològica i tràgicament el segle XX va començar amb la decisiva influència de l’avi i el pare d’Isabel II (Jorge V i Jorge VI), va ser la reina Isabel la que acompanya els veritables senyals d’identitat d’aquell segle. Quan t’adones que des de Gandhi a Luther King, des de Mao Tse Tung i Fidel Castro a Kennedy i Reagan, des de de Gaulle a Ho Chi Min, la modernitat de Trafalgar Square a la protesta del Maig del 68, dels Beatles a James Bond, i del Mercat Comú al Brexit, tot, absolutament tot ha passat pel voltant del gest quasi inexpressiu, hieràtic i potser antipàtic d’Isabel II. Cal tenir-ho en compte.

Com ja he comentat, l’avi d’Isabel II va ser un dels responsables de la clausura d’un món que llavors ja era molt antic, el segle XIX. Avui tinc la sensació que serà ella, la reina Isabel II, qui definitivament posa la cloenda d’un món que va ser mol nostre, el segle XX, el món d’ahir.

Manel

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

5 comentarios en «El món d’ahir»

  • el domingo, 18 de septiembre de 2022 a las 7:04 pm
    Enlace permanente

    Què bé Manel que tornes a “engegar”!!! Llegir-te sempre és un plaer i el tema que has triat, potent i dels que han deixat petjada en millions de persones, també m’ha agradat. Sempre m’ha semblat una dona professional i entregada al seu deure, per sobre de tots i d’ella mateixa. Això és el record que deixa en el cor de gent tan diversa per altra banda. Ja veurem si el seu fill recull el guant i mira de ser el rei de tots com la seva mare…
    Forta abraçada
    Cristina

    Respuesta
  • el lunes, 19 de septiembre de 2022 a las 2:13 pm
    Enlace permanente

    Muy buen artículo Manel. Viendo el gran esfuerzo propagandístico internacional, así como la exaltación de la monarquía (o, mejor dicho, de las élites dirigentes en general) y de los símbolos nacionales que rodean a la muerte de esta señora y observando la adoración a la reina y a su familia multimillonaria por una parte importante del pueblo británico en lo que todavía es una democracia avanzada, queda claro que, en efecto, estamos ante un fin de época. Pero yo diría que no es más que un regreso al mundo de ayer, si es que en algún momento habíamos avanzado algo. Da la sensación de un “prietas las filas”.

    Respuesta
  • el martes, 20 de septiembre de 2022 a las 7:32 pm
    Enlace permanente

    Como siempre excelente.
    Ahora bien, te confieso que me habría decantado mucho más por una lectura sobre cualquiera de los temas personales que citas en el inicio. Si quieres, About Us está a tu disposición (ya va siendo hora porque sería un incunable seguro).
    La señora esa, porque me aburre muchísimo y espanta tener que nombrar rey/reina a alguien en el siglo XXI, seguramente como bien relatas, merece algo más de atención por su largo reinado y estar en muchos de los fregados de el siglo pasado y este.
    Puesto que escribo después del entierro, aún me reitero más. Intenté ver algún trozo suelto del espectáculo, que es lo que era, y casi vomito.
    Las trompetas de Enrique VIII que se las metan por el culo.
    Respeto muchísimo tu intención histórica, pero no me encontrarán entre los que escriban sus condolencias sobre su memoria.
    Queridísimo amigo, espero pronto un delicioso artículo sobre tus nietos.

    Respuesta
  • el miércoles, 21 de septiembre de 2022 a las 10:22 am
    Enlace permanente

    Amic Manel, realment la mort d’Isabel II posa fi a una era històrica des de la seva coronació ​el 1952, mantenint el poble britànic el suport majoritari a la monarquia, tot i haver passat de ser una societat conservadora a ser-ho molt diversa. En aquests anys la foto social del 1952 fins ara ha passat de ser un blanc i negre a ser multicolor en tots els valors i fonaments de la seva societat.
    No obstant això, més del 60% continua defensant la Monarquia, i tant és així que el propi Carles III, poc estimat i molt criticat pels britànics, ha vist com la seva popularitat s’ha duplicat des que és rei.
    S’ha de dir que la corona britànica sempre ha sabut projectar al poble una gran imatge de sí mateixa, malgrat algun escàndol, el cost que representa pel poble britànic, etc.
    Haurem d’esperar esdeveniments en els pròxims temps per saber com va evolucionant l’idea del republicanisme entre la capa més jove de la societat actual.
    Realment si volem veure el millor espectacle teatral d’una societat, hem d’assistir a aquestes postes en escena dels rituals britànics: coronació, enterrament…i així apreciar en la seva màxima expressió el significat de la paraula extravagància i excentricitat.
    L’enterrament de la Reina Isabel II, des de aquesta òptica, no ha defraudat a ningú.
    Una abraçada.

    Respuesta
  • el viernes, 30 de septiembre de 2022 a las 7:06 pm
    Enlace permanente

    Un plaer retrobar les teves editorials, Manel, sempre interessants pel tema que proposes i la prosa tan exquisida. La vaig llegir el dia de la publicació, però en trigar a comentar-la ja s’ha acabat el dol i la pompa entorn de la mort d’Isabel II. Ha estat impressionant tant la posada en escena com el seu seguiment per part de la gent als mitjans de comunicació. Deia el David Trueba que la monarquia és una ficció i els anglesos els millors intèrprets. No li falta raó. Un bon tema de conversació seria la necessitat de ficcions i mites per part del ésser humà i que passa si ens cenyim només a la prosaica realitat. Espero poder conversar-ho aviat.
    Una abraçada.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.