DES D’UCRAÏNA AMB AMOR

La vida no vale nada cuando otros se están matando
Y yo sigo aquí cantando, cual si no pasara nada
La vida no vale nada si escucho un grito mortal
Y no es capaz de tocar mi corazón que se apaga

Aquesta editorial va dedicada a Maria José, Maria del Valle, Asun, Anna Barta; Anna Prats, Cris; Pili i Sergi

Quan la Nadjia, una de les coordinadores de l’Ajuda a Ucraïna, em va mirar amb aquells ulls plens de mar, plens de pena i gratitud, em vaig commoure. Us podeu imaginar, amb un castellà entapissat de records eslaus: “muchas gracias, no sabeis lo que significa..” Ens tornava, amb escreix, el petit gest que significava tot allò.

Vaig tornar al cotxe, m’havia compromès amb Jose de portar-la cap a casa. Ja un cop sol, anava conduint i alhora, associant la circumstància viscuda a un títol que mereixés l’editorial que avui llegiu. Sobtadament, i no em digueu perquè, se’m va aparèixer la imatge del vell romàntic, en Sean Connery (jo de gran vull ser com ell), en aquell mític títol: “Desde Rusia con amor”. Ja està! Ja el tinc! El temps, i les seves paradoxes, faran entendre que avui el pugui suplantar una mica i el transformi en un: Des d’Ucraïna amb amor. “Pas mal Serrano, pas mal”

Així que ara ja teniu tots els elements dels quals, d’una forma o altra i amb brevetat, us volia avui parlar: La importància del gest, l’amor i la gratitud. Probablement, alguns dels motors invisibles que mouen a la gent de bé.

Com deia, em referia al gest, a la importància del gest. No importa que no sigui ampul·lós ni mereixedor de venda pública per la seva magnificència. M’atreviria a pensar que sovint són els petits gestos els que tenen més importància en la nostra convivència diària. Aquells que, des d’una generositat quotidiana, s’associen a la voluntat d’estendre una mà i acostar-se a qui t’envolta i a qui ho necessita.

Les coses, i els gests, poden ser petits, però en cap cas solen ser anodins o intranscendents. El petit gest respon a una generositat espontànea, una generositat  que des de la seva poca aparença, és capaç de fabricar  camins per d’on les ànimes i els éssers de bona voluntat es troben i conviuen.

M’agrada pensar en aquelles situacions que sovint hem viscut i sovint no hem entès, situacions sobre les quals guardem una memòria particular i privilegiada i sobre les que intentem aplicar la raó per explicar el benestar que de sempre ens comporta el seu record. Avui, estaria per afirmar que son aquestes vivències tan particulars les que són o han estat construïdes a partir de petits i quasi inaparents gests entre les persones.

Parlava del gest i també parlava de l’amor. D’aquell territori que podria expressar moltíssimes coses si les entenguéssim romànticament, però que, en qualsevol de les seves expressions, també aquesta on nens i grans pateixen a causa d’una guerra,  significa la voluntat i el desig que la vida tombi i atorgui al destinatari  tot allò de bo del qual sigui capaç.

Vaig acabant amb una darrera referència a l’agraïment. Ho faig simplement reiterant el que m’expressava la Nadjia sense jo, per descomptat, haver-li demanat: “..muchas gracias no sabeis lo que significa..”

Així que, benvolgudes i benvolgut, per tots i cadascuna de vosaltres: Asun, Maria José, Maria del Valle, Anna Barta, Anna Prats, Cris, Pili i Sergi, simplement acostar-vos l’agraïment de la Nadjia i el de cadascun de nosaltres. Sens dubte, a partir d’ara, també vosaltres passareu a exemplificar el valor d’un gest petit, quasi anònim, un gest que, no en tingueu cap dubte, a Ucraïna el rebran ple d’amor.

Pd. Fa pocs dies, encara estava pensant el que us havia de dir en aquesta nota editorial, el telèfon m’avisava de l’arribada d’un Bizum. Era el donatiu de la Mercè amb una nota que més o menys deia: “espero que encara arribi a temps”. Vaig contestar immediatament el wp enviat dient-li: “per descomptat, no pateixis”

No m’estendré, la Mercedes per alguns i la Mercè per altres, estava ingressada a l’hospital i necessàriament desconnectada de la nostra realitat. Quan va poder, la Mercè va agafar el telèfon i va voler compartir la peli d’en Sean Connery amb nosaltres. Res més a dir.

Mercè, ets una de les grans.