D’EN MARCEL·LÍ I DE L’AMISTAT

“No, probablement, no tornaré a veure a ningú. Aquí, a casa, si no han vingut mentre érem companys, no ho faran ara, quan haurem deixat de ser-ho. Mira, a la feina jo he tingut un grapat de relacions professionals, però no he fet cap amic. No era ni el moment, ni, probablement, el lloc per fer-ho”

Qui així s’expressava és un bon amic que recentment ens convidava a sopar a casa seva.

La frase venia a tomb d’una conversa que ell mateix havia tingut amb qui era el seu gerent i responia a una interpel·lació que, més o menys, deia: “Bé, suposo que quan et jubilis ens vindràs a veure, no?  Per que… després de tant de temps, mantindrem el contacte, oi?

A fil d’aquest tema, jo freqüento molt una reflexió que, en altres paraules,  associa el temps de fer amics a aquell temps en què un no pot oferir res, ni tampoc esperar res, de qui tens al teu costat i al teu voltant. Estarem d’acord que quan més s’acompleix aquesta suposada premissa, és el temps del “cole”, el temps de la universitat…. i, probablement, pocs altres més.

Evoco aquestes paraules doncs, tot excusant l’errada que segurament comets quan generalitzes,  jo comparteixo la premonició del meu amic, és més, jo diria que ja m’ha passat, o ja m’està passant: he tingut una vida laboral plena de coneixences i, pràcticament, no he transformat cap d’aquelles relacions, en amistat.

És per aquest motiu pel qual m’ha vingut de gust escriure unes ratlles per fer valdre el que m’està succeint al bell mig d’aquesta vella i estimada comunitat. Així, em semblaria percebre que quan la vida em condueix cap a un cert replegament al meu paisatge familiar, quan em sembla que el temps empetiteix el meu horitzó…., quan tot això vaig percebent, emergeix, i torna a prendre importància, la companyia d’aquells vells amics amb els quals, un dia,  vàrem aprendre a obrir la vida. És, si m’ho permeteu, com si algú estigués pensant en no fer tan feixuc el camí d’aïllaments i soledats que amenacen, i que inevitablement arribaran.

Acabo ja, i ho faig referint la imatge de l’encapçalament. Es tracta d’un fragment de les il·lustracions de Sempé, probablement el dibuixant i il·lustrador europeu de còmic, i novel·la gràfica, més transcendent dels darrers cinquanta anys.

En els dibuixos podreu veure a en Marcel·li Pedret i al seu amic l’Arnau Rasclet, dos marrecs veïns de l’escala i units en la marginalitat que suposen les seves dues limitacions físiques: en Marcel·li, una rubefacció facial que, de forma inesperada, va i ve de la seva cara. L’Arnau, un estat al·lèrgic que el fa esternudar de forma molt freqüent i en les circumstàncies menys aconsellables. Imagineu-vos-els, apartats per la crueltat d’altres nens de la classe, i trobeu-los refugiats en un món  particular que faran estendre, malgrat la vida i les distàncies, fins a la tardor dels seus temps.

De llibres sobre l’amistat se n’han escrit molts, però si algú, alguna vegada li ve de gust tenir-ne un a les mans i no recorda cap títol concret,  que no ho dubti, ha d’acostar-se a Marcel·lí. Per qui això escriu, es tracta, en la seva meravellosa ingenuïtat, de la més bella història mai escrita i dibuixada al voltant de l’amistat.

Ah!, i si em permeteu reblar una mica més la meva gosadia, no dubteu en regalar-lo als vostres fills, tinguin l’edat que tinguin. Consell de pua, consell d’amic.

Manel

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

7 comentarios en «D’EN MARCEL·LÍ I DE L’AMISTAT»

  • el sábado, 27 de febrero de 2021 a las 10:30 am
    Enlace permanente

    Preciós el que dius i com ho dius, Manel. Apart de sentiment, suport, riquesa i diversió, crec que la nostra amistat ens aporta la fragància juvenil per alleugera el camí, revivint i reforçant aquells primers aprenentatges emocionals i intel·lectuals amb els que ara encara podem mirar el mon. Tenim molta sort i un tresor.
    No he llegit Marcel·lí , però sembla una historia entranyable. Ja ho faré.
    Gracies i una abraçada.

    Respuesta
  • el sábado, 27 de febrero de 2021 a las 11:10 am
    Enlace permanente

    Gràcies Manel pel teu consell: Buscaré al “Marcel.lí”!! Jo també sento que és una sort i un privilegi el haver retrobat aquesta colla d’amics, plens d’il.lusió, idees i coneixements a compartir, que enriqueixen el meu present i omplen de noves expectatives el meu futur…
    Una forta abraçada!
    Cristina

    Respuesta
  • el sábado, 27 de febrero de 2021 a las 7:27 pm
    Enlace permanente

    Precioso artículo Manel. Y comparto contigo la misma experiencia respecto a las amistades.
    Xavier

    Respuesta
  • el sábado, 27 de febrero de 2021 a las 7:47 pm
    Enlace permanente

    Qué bien escribes capullito!!!
    Yo sí he tenido la suerte de encontrar un grandísimo amigo en el trabajo, aunque nos conocimos un poco antes( y muchos conocéis) y sigo viéndome y hablando con mis compañeros de la primera consulta dónde trabajé. Pero sí es cierto que mi gran grupo de amigos sois vosotros sin duda.
    Por cierto, guardo como un tesoro un librito de Sampé que alguien me regaló.

    Respuesta
  • el domingo, 28 de febrero de 2021 a las 7:43 pm
    Enlace permanente

    Buenas reflexiones, Manel, y a mi modo de entender, también acertadas. A mí me sucede igual en relación a las amistades, casi todas son de la época de la infancia y la juventud. Espero y deseo que esas relaciones perduren y nos sigan dando muchos momentos de alegría.
    Un abrazo

    Respuesta
  • el domingo, 28 de febrero de 2021 a las 10:47 pm
    Enlace permanente

    No conocía esa traducción de “El pequeño Nicolás” pero los dibujos de Sempé son inconfundibles.
    Una editorial conmovedora, Manel. No hay quien te gane cuando dejas fluir los sentimientos y me encanta decir que cada vez te voy conociendo un poco más.

    Respuesta
  • el lunes, 1 de marzo de 2021 a las 6:11 pm
    Enlace permanente

    Benvolgudes amigues i amics, gràcies pels vostres comentaris. Tots ells traspuen estima i generositat.
    D’altre banda, em conforta pensar que no sóc l’únic bitxo estrany al que després de tants anys de companyies, li ha costat atorgar el grau d’amic o amiga a qui ostentava, de forma merescudíssima, la condició de bon company de feina. En fi, la” vida misma”.
    Ah, per si de cas, vosaltres no us mogueu, eh?
    Manel

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *