De Tartessos a Mesopotàmia amb l’Agatha Christie Mallowan (capitol III): Siria 1999

Autor: Josep Bosch

Figura de la entrada: Fragment de la columnata romana d’Apamea.

L’any 1999 vaig tenir  l’oportunitat de participar en una campanya d’excavacions en un jaciment arqueològic del nord de Síria anomenat Tell Halula, al est de la ciutat d’Alep i a la vora del riu Eufrates. Feia deu anys que el Seminari d’Arqueologia Prehistòrica del Pròxim Orient de la Universitat Autònoma de Barcelona hi efectuava excavacions.

figura 15
Taxi que ens portà des d’Alep fins a Halula, a l’arribada a la nostra casa d’excavacions. Un oldsmobile de color groc dels anys 30 o 40

A Tell Halula havien estat descobertes les restes d’un poblat ocupat de manera continuada entre el 6.700 i el 4.500 aC aproximadament, en els horitzons neolític preceràmic, neolític antic i Halaf. Des d’un principi, les cases apareixien ordenades en filades, rectangulars, construïdes amb tovots, amb els sòls enlluïts de calç, i alguns pintats amb representacions antropomorfes. Tenien una sala oberta a migdia o a llevant, on hi havia un foc o un forn i al darrera un rebost amb sitges aixecades del terra. Durant les fases Halaf les construccions rectangulars van conviure amb les de planta circular, els tholoi.

figura 16
L’autor amb la seva colla d’excavacions en una de les cases de Tell Halula

Sota el sòl  de les cases es van trobar sepultures de cadàvers en posició flexionada, embolicats amb un sudari de lli i, introduïts en foses estretes, drets i com asseguts.

figura 17
El paleòantropoleg de l’equip mostrant a un altre membre de l’expedició una tomba localitzada sota d’una casa a Tell Halula, observats per dos nens del poble de Halula

Les excavacions van documentar el cultiu d’ordi, blat, llentilles i pèsols, i la recol·lecció d’ordi silvestre, tàperes, ametlles, figues i festucs. També van documentar la cria de cabres, ovelles, bous i porcs. A Tell Halula hi va ser localitzada una canalització d’aigua construïda al neolític antic i un mur molt alt fet amb grans pedres. Es possible que hagués servit per protegir les cases de l’aigua dels uadis que passen a la seva vora o com a presa per retenir-la.

figura 18
Gran mur de pedra a Tell Halula

Un cop finalitzada la campanya d’excavacions, un company de la missió i jo vam tornar a Damasc, on havíem de pujar a l’avió que ens portaria a Barcelona, visitant alguns del llocs d’interès que es trobaven camí d’aquesta ciutat. Ho vam fer amb un cotxe de lloguer amb conductor, que ens va buscar l’Abu Alí, representant del govern siri a l’excavació. En realitat es deia Mohamed, però des de que havia nascut el seu primer fill havia canviat aquest nom pel d’Abu Alí, que vol dir Pare d’Alí.

El primer lloc que vam visitar va ser el conjunt basilical  de Sant Simeó l’Estilita, no lluny de la ciutat d’Alep. Entre els segles IV i X, eremites cristians buscaven a Deu aïllant-se dalt d’una torre o d’una columna (estilo). Simeó va ser el més famós d’ells. Poc després de la seva mort, l’any 459, es va iniciar la construcció d’aquest conjunt que es convertí en centre de peregrinació. Estava format per quatre basíliques al voltant d’un pati, al centre del qual es conserva la base de la columna d’aquest sant, i per un baptisteri. Va ser el major centre cristià del món, fins que es van començar a construir les grans catedrals a Europa.

Des de Sant Simeó vam anar a Alep, on hi vam passar un dia i dues nits, allotjats a l’hotel Baron, el més famós de la ciutat per la seva història. Va ser construït cap el 1909, al que llavors eren les afores de la ciutat, amb una amplia terrassa sobre el carrer, un saló ple de butaques i sofàs i un menjador amb les parets de fusta. Entre els seus hostes havien figurat Lawrence d’Aràbia, Max i Agatha Malowan, el rei Feisal, Kemal Attatürk, Theodore Roosevelt o David Rockefeller. Es tractava d’un lloc mític, una mica depauperat pels anys i l’oblit, però digne. Alep és la segona ciutat de Síria. Ja devia existir al III mil·lenni aC.

figura 20
Soc d’Alep

El dia que vam passar en ella, el vam dedicar a visitar el seu gran soc, que es remunta al segle XIII i al que vam entrar per la porta de Bab Antakia. Format per nombrosos carrerons coberts per voltes d’una pedra blanca marmòria, com la de la major part de les construccions de la ciutat vella, en els que la llum del sol penetrava a través de petites claraboies. En ell s’hi venien perfums, sabó, espècies, tapissos, joies, però també verdura, fruita i carn. També vam visitar la madrassa o escola corànica, els seus caravanserais, magatzem i alberg per a les caravanes arribades a la ciutat, la seva impressionant ciutadella situada dalt d’un turó i rodejada d’un fossat que vam creuar a través d’un llarg pont de set arcs, i la gran mesquita del segle VIII.

figura 22
Accés a la Ciutadella d’Alep
figura 23
Interior de la Ciutadella d’Alep

figura 21
Gran Mesquita d’Alep

Però a Alep no només hi havia aquest temple, una bona part de la seva població era cristiana, i també hi havia una catedral armènia i una altra maronita, i esglésies de confessió greco-ortodoxa, greco-itàlica i sírio-catòlica. Amb el silenci de la nit podies sentir, a més de la crida del muetzí a l’oració dels musulmans, les campanes dels barris cristians. Com és lògic, vam visitar el Museu Nacional, on s’exposaven peces de jaciments arqueològics de la part nord de Síria, des del Mediterrani fins a l’Eufrates. A la seva entrada destacaven unes grans estàtues de basalt neo-hitites del segle IX aC, rèpliques d’unes trobades a Tell Halaf per von Openheim. Les autèntiques van ser destruïdes a Berlin durant la Segona Guerra Mundial. Per últim, no vam voler deixar Alep sense pujar al darrer pis de l’hotel Amir, un imponent i cèntric gratacels, on hi havia un restaurant i des d’on es podia contemplar la ciutat a vista d’ocell.

figura 24
Vista des de la darrera planta del Hotel ‘Amir de la ciutat vella d’Alep i la seva Ciutadella

Després d’Alep ens vam dirigir a Ebla, on es conserven les restes d’una ciutat que ja existia al III mil·lenni aC. Perimetrada per gruixuts i alts murs defensius, amb quatre portes amb bastions. Nosaltres hi vam accedir per l’anomenada de Damasc. A Ebla s’hi descobrí un arxiu amb desenes de tabletes d’argila amb escriptura cuneïforme de l’edat del bronze, que van permetre deduir que havia estat un important centre comercial. Es va començar a excavar l’any 1964 i quan nosaltres la vam visitar hi estaven treballant arqueòlegs de la universitat de La Sapienza de Roma.

figura 25
Excavacions arqueològiques a Ebla

La següent parada va ser Apamea, enclavament ocupat pels grecs al segle IV aC i on els romans als segles I i II van construir un teatre, uns banys, temples, vil·les i una llarga columnata de 2 km de longitud al seu carrer principal. Arrasada pels perses l’any 636, no va ser reconstruïda.

figura 26
Vista de la llarga columnata romana d’Apamea

Des d’Apamea ens vam dirigir a Hama, ciutat de la riba de l’Orontes, que amb 366 km és el segon riu més llarg de Síria després de l’Eufrates. Neix a la serralada de l’Antilíban, amb alçades de fins a 3000 m sobre el nivell del mar, discorre per la vall de la Bekaa, entre aquesta serralada i la del Líban. La Bekaa és una vall habitada per població musulmana de la secta dels drusos i cristiana, molt fèrtil i rica en productes agrícoles, especialment raïm, amb el que s’obtenen uns vins excel·lents i també l’árak (licor d’anís) que als vespres bevíem barrejat amb aigua i acompanyat de festucs a la casa d’excavacions de Halula. Des de la Bekaa, el riu Orontes es dirigeix cap al nord, travessa l’oest de Síria, entra a Turquia i desemboca al Mediterrani prop d’Antioquia. Al seu pas per Hama forma una sèrie de meandres, amb nombrosos jardins i horts a les seves vores. Vam veure com l’aigua d’aquest riu era elevada per sínies verticals de fusta gegants, la més gran de quasi 21 m de diàmetre i algunes de les quals portaven funcionant des del segle XIV. Aquestes sínies abocaven l’aigua a aqüeductes que la transportaven fins als horts i jardins. Hama, però, és malauradament també coneguda per un altre fet. Al febrer de 1982 va ser escenari d’una rebel·lió antigovernamental dels Germans Musulmans. Les forces armades síries, dirigides pel llavors cap d’estat Hafez al Assad, pare de l’actual, membres d’una minoria alauí que representa només un petit percentatge de la població síria però que controla l’exèrcit, van esclafar als insurrectes. Hi van morir milers de persones.

Des de Hama ens vam dirigir cap a un dels indrets més impressionants de Síria, el castell d’El Krak dels Cavallers, a 35 km en línia recta del mar i a 650 m d’alçada, sobre la serralada de Djebel Ansariyya, que forma una barrera entre la costa i l’interior. A mida que ens acostàvem, ascendíem serpentejant entre cases, moltes inacabades en espera del fill, el germà o el marit que tornés amb els diners pel segon pis. Entre parres, oliveres, cirerers, figueres, roba estesa i molts nens i nenes, tots amb l’uniforme de l’escola (pantalons i jaqueta militar de color verd caqui). El mateix que duien els nens de la casa on havíem viscut a Halula i que ens havien explicat que l’educació a Síria era laica, mixta i obligatòria. El Krak es considera una de les millors fortaleses medievals i el millor castell dels creuats, que hi van arribar l’any 1099. Al 1163, la seva guarnició era de 4000 persones, entre soldats i cavallers francs. Quan el vam visitar estava molt ben conservat, amb muralles, torres, fossat perimetral, graners, claustre, patis, un gran aljub i una lògia o sala d’assemblees que ocupaven unes tres hectàrees. Abans de ser castell dels creuats va ser una petita fortalesa amb una guarnició de kurds, que es deia Hisn al-Akrat (fortalesa dels kurds), els quals vigilaven els camins des del litoral per ordre de l’emir de Homs.

figura 27
El castell d’El Krak dels Cavallers

La del KraK va ser la darrera de les nostres visites abans de dirigir-nos a Damasc, on ens vam trobar amb la resta de l’equip de Halula, que havien fet el viatge amb només una breu parada a Alep per saludar al director del seu Museu i lliurar-li, com era costum, algunes de les peces trobades durant la darrera campanya d’excavacions.

Damasc és una ciutat de més de tres milions d’habitants, edificada al mig d’un oasi rodejat de desert. Al nord es troba el Casiún, una muntanya on, per la nit, les llums de les seves cases es confonen amb els estels del firmament. A Damasc vam disposar d’un dia sencer. Primer vaig voler visitar el Museu Nacional, considerat un dels millors museus arqueològics del món. Va ser fundat al 1919, acabada la Primera Guerra Mundial i un cop creat el protectorat francès. Fins llavors, moltes peces arqueològiques de Síria havien anat a parar a Constantinoble o a d’altres museus europeus. Amb els francesos les coses van canviar, tot i que no del tot, com hem pogut veure quan parlàvem del repartiment de les peces trobades per Mallowan.

Finalitzada la visita al Museu em vaig dirigir a l’estació de ferrocarril de Hejaz, construïda al 1917 per l’arquitecte espanyol Fernando de Aranda. I després a la ciutat vella, tancada per unes muralles que es remunten a l’època romana. Al seu interior vaig visitar les restes del temple del s. III dedicat a Júpiter, la gran mesquita de Damasc, el soc de Hamidiya, el barri cristià i alguns dels seus caravanserais. La gran mesquita data de l’any 705, suposadament en ella s’hi enterrà el cap de Sant Joan Baptista. Compta amb un atri porticat immens i dos alminars, un anomenat de Jesús, a qui els musulmans consideren un profeta, i un altre que entre els segles XII i XVI servia per rebre i transmetre senyals òptiques, formant part d’una llarguíssima cadena de llums que podia anunciar al Caire l’aparició de tropes mongols a les ribes de l’Eufrates.

figura 28
Carrer del soc de Hamidiya de Damasc, amb la seva coberta metàl·lica

Al centre del soc de Hamidiya hi ha una llarga i ampla galeria, amb coberta de ferro en volta, que les inclemències del temps han marcat amb minúsculs forats que de dia es converteixen en petits punts de llum, com si d’un cel estelat es tractés. A costat i costat es succeeixen botigues, una d’elles la d’un comerciant i antiquari anomenat Stephan que, pel motiu que seguidament explicaré, va ser el que vaig triar per fer les meves compres. Ja abans de viatjar a Síria, m’havien explicat que al Pròxim Orient sempre s’havia de regatejar, encara que els preus em poguessin semblar baixos. Aquí el regateig és una forma d’establir la equitat, de trobar el punt que convé a les dues parts, serveix per no deixar ni la sensació de depredador ni la d’haver estat enganyat. Però a mi sempre m’ha semblat una pèrdua de temps i mai m’he sentit còmode amb ell. Per això, quan vaig saber que a casa Stephan no es regatejava, vaig decidir que seria allà on faria les meves compres. Vaig adquirir una bonica funda de coixí de seda daurada per regalar a la María José, que encara tenim en perfecte estat al nostre pis de Barcelona.

El punt final a la meva visita a Damasc i a Síria va ser el Hamman de Nur al Din, en ple soc, el més antic de la ciutat i que data del 1154. El Hamman forma part de la vida dels ciutadans i a més d’un acte d’higiene és un acte social. Devia ser mitja nit, quan un petit autobús ens va recollir a l’hotel per portar-nos a l’aeroport, on vam agafar l’avió de tornada a Barcelona amb una escala a Milà que ens va permetre visitar el seu centre.

figura 29
Integrants espanyols del equip d’excavacions de l’any 1999 a Tell Halula, durant l’escala a Milà del viatge de Damasc a Barcelona

Les excavacions a Tell Halula van continuar fins la revolta civil del 15 de març de 2011, que en un primer moment semblava una primavera àrab més, però que amb la implicació de nombrosos actors externs va derivar en el conflicte armat més llarg, complex i cruel de la Mediterrània des de la guerra de l’antiga Iugoslàvia. Com l’Agatha Christie Mallowan al final del seu llibre, m’he sentit feliç recordant els dies passats a Síria, i també com ella acabaré el meu escrit dient “Inshallah, tornaré, i les coses que vaig estimar en aquesta terra no hauran desaparegut”. 

figura 19 1
L’autor examinant terres en un garbell a Tell Halula

8 comentarios en «De Tartessos a Mesopotàmia amb l’Agatha Christie Mallowan (capitol III): Siria 1999»

  • el sábado, 4 de diciembre de 2021 a las 6:41 pm
    Enlace permanente

    Felicitats Pep, un recorregut i unes descripcions fascinants. No saps com he gaudit amb aquests relats on heu barrejat la història antiga, l’art, la literatura i les vivències personals. Llàstima que s’acabi, o no?
    Us estic molt agraït.

    Respuesta
  • el sábado, 4 de diciembre de 2021 a las 7:36 pm
    Enlace permanente

    Pep, m’has fet gaudir molt amb aquest recorregut arqueològic i turístic per un món que ja no existeix.
    Qué queda d’aquelles esglésies cristianes, troballes i cultures barrejades?
    Molt evocador tot plegat.
    Moltíssimes gràcies

    Respuesta
  • el domingo, 5 de diciembre de 2021 a las 1:28 pm
    Enlace permanente

    Pep, ens has regalat un viatge i una narració extraordinaris i mes saben que molts llocs que vas conèixer ja han desaparegut o ja no son com havien sigut durant segles, per culpa de la guerra, sempre tan devastadora. Aquest article es un preciós testimoni d’un temps de pau i col·laboració. Segur que per tu aquest viatge va ser una experiència meravellosa de la que nosaltres hem gaudit i aprés quantitat de coses interesants. Moltes gracies per la teva fabulosa col·laboració.
    Una abraçada.

    Respuesta
  • el domingo, 5 de diciembre de 2021 a las 7:08 pm
    Enlace permanente

    Una “tercera parte” fantástica, Pep. Ya dejé comentarios en las anteriores de lo interesante y aleccionador que resultaba desde el punto de vista geográfico, histórico y arqueológico, enmarcada la historia dentro de la vida de Ágata Christie.
    Ahora eres tú el protagonista de la historia. Percibo la fascinación y el cariño con que evocas los recuerdos de tu viaje y trabajo arqueológico del año1999. El recorrido por Siria y la descripción de todos esos lugares que nos acercas con tus palabras, son una magnífica narración. Como dice Cinta, desgraciadamente muchos de ellos están actualmente destruidos.
    Me sabe mal, aún más después de haber leído estos 3 artículos, no haber viajado nunca a Siria, a Mesopotamia. Me doy cuenta que es un lugar del mundo excepcional, máxime siendo nosotros también, miembros de esa cultura mediterránea.
    Ha sido un placer de lectura.
    Gracias y un abrazo

    Respuesta
  • el domingo, 5 de diciembre de 2021 a las 9:12 pm
    Enlace permanente

    Jose i Pep, he llegit els 3 articles d’una tirada!
    He passat una estona gaudint dels vostres viatges – excavacions i també d’aquesta coneguda escriptora Agatha Christie, que desconeixia la seva història i m’ha semblat de gran valentia.
    Moltes gràcies per compartir-ho!

    Respuesta
  • el lunes, 6 de diciembre de 2021 a las 5:56 pm
    Enlace permanente

    Pep, sempre m’ha fascinat aquell territori i no hi he anat mai per diverses raons.
    Bé, ara ha estat un agradable recorregut en la lectura del teu article, combinant cultura, història…
    Molt interessant.
    Gràcies. Abraçades.

    Respuesta
  • el lunes, 6 de diciembre de 2021 a las 9:28 pm
    Enlace permanente

    Jose, Pep, quin luxe tindre amics arqueòlegs – amb salacot o sense- que emprenen viatges tan especials com aquests i gaudeixen -imagino que hi haurà molts moments de suor i feina feixuga, és clar- i en compartir-ho ens fan gaudir també a nosaltres de la seva preciosa aventura.
    Una aventura més valuosa encara perquè és vista amb els seus ulls entesos i relatada amb coneixements específics d’arqueologia, històrics i socials que ens permeten als profans entendre-la i gaudir-la amb tota la seva real dimensió.
    Moltes gràcies amics.
    A on serà el proper viatge? A quin indret del món ens guiareu?
    Una forta abraçada.

    Respuesta
  • el miércoles, 8 de diciembre de 2021 a las 2:36 pm
    Enlace permanente

    Benvolguts amics,
    Moltes gràcies pels amables comentaris. Mai havíem rebut tants elogis. Els vostres qualificatius ens fan posar vermells. Bromes a part, estem molt contents de que hagueu gaudit del relat i de que us hagi interessat. La veritat és que ha estat un plaer compartir amb els lectors de la Pua web aquest viatge arqueològic, històric, literari i personal des de les marismes del Guadalquivir fins a les ribes de l’Eufrates i l ‘Orontes.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.