De Tartessos a Mesopotàmia amb l’Agatha Christie Mallowan (capitol II): Siria 1934-1938

(Figura : Agatha Christie i Max Mallowan)

AUTORS: María José Bel i Josep Bosch.

Come, tell me how you live va ser editat l’any 1946. A diferència de tots els altres llibres, la seva autora el va signar no com Agatha Christie, sinó com Agatha Christie Mallowan. Va ser un regal de benvinguda al seu marit per quan tornés a casa després de servir a la Reial Força Aèria Britànica durant la Segona Guerra Mundial. Segons ens explica ella mateixa, la seva intenció era respondre a la petició que li feien familiars i amics curiosos: “vine i explica’ns com vivíeu quan excavàveu a Síria”.

El llibre comença a Londres a finals de l’estiu de 1934 amb els preparatius del viatge i la campanya de prospeccions arqueològiques que Max Mallowan té previst dur a terme a Síria durant la tardor següent, concretament a la vall del Khabur, afluent de l’Eufrates, i a la del Gaggag, afluent del Khabur, a l’alta Mesopotàmia. El riu anomenat Eufrates en grec antic i Al-Furat pels àrabs, naix a les muntanyes d’Anatòlia oriental, té una longitud de 2.400 km i al seu pas deixa un cinturó de fertilitat que divideix el desert. Abans d’arribar al Golf Pèrsic es fon amb el Tigris. Mesopotàmia és la regió situada entre aquests dos rius, formada en gran part d’al·luvions que constitueixen una gran planura, originalment amb molts terrenys pantanosos. Va ser aquí on cap als voltants del 3000 aC sorgí la civilització sumèria i al voltant del 2000 aC la babilònica, assentades sobre terrenys conquerits a les aigües i als pantans mitjançant l’excavació de canals i la construcció de dics. Mesopotàmia significa entre rius, que és el nom que li van posar els antics grecs.

L’Agatha Christie explica que van sortir de Londres en tren des de Victoria Station, “el portal d’Anglaterra al món exterior”, fins a Dover, aquí van creuar el canal de la Mànega i un cop a França, a Calais, van pujar a l’Orient Express, que els va portar fins a Haidar Pacha, l’estació d’aquest tren a Constantinoble, aquí van canviar de tren i van viatjar primer fins a Alep i després fins a Beirut. A Beirut es van reunir amb la resta de l’equip: Mac (arquitecte), Hamoudi (capatàs), Abdullah (xofer de camió), Aristide (taxista) i Isa (cuiner). Llavors van emprendre el viatge per carretera cap a la regió del Khabur. Van fer la primera parada a Biblos, 37 km al nord de Beirut seguint la costa. Biblos és una de les ciutats més antigues de la Mediterrània oriental, les evidències d’assentament s’hi remunten al neolític, uns 7000 anys aC. El seu nom significa papir en grec, i li va ser posat perquè era centre de comerç i distribució de papir egipci. Del terme biblos es deriven biblioteca, bibliòfil, bibliografia o Bíblia, que vol dir El Llibre. En aquesta ciutat van deixar la costa per dirigir-se cap a l’interior, primer fins a Homs, ja a Síria, després van visitar les ruïnes de la ciutat romana de Palmira, van passar per Deir ez-Zor i, finalment, van arribar a Busaira, a la confluència de l’Eufrates i el Khabur, i a Hasaka, a la del Khabur i el Gaggag.

Quan Max Mallowan va organitzar la seva expedició arqueològica a la regió del Khabur estava interessat per una cultura anomenada Halaf, que al final del període neolític, al llarg del VI i V mil·lenni aC es va estendre pel curs mitjà i alt de l’Eufrates i des d’allí fins a la Mediterrània. Aquesta cultura introduí un tipus de construcció que els antics grecs anomenaven tholos, feta amb tovots de fang, amb planta rodona d’entre 4 i 6 m de diàmetre i coberta en falsa cúpula, construïda per superposició successiva d’anells cada cop més petits fins gairebé tancar-se.

Era característica de la cultura Halaf una ceràmica elegant, amb varietat de formes, pasta fina i parets primes, decoracions pintades de colors vermell, negre o blanc, seguint un repertori geomètric i amb siluetes humanes, d’ocells i d’animals terrestres. Entre aquets hi ha el motiu del bucrani, cap de toro esquemàtic, que repetit de forma seriada representava un deu masculí. La representació del bucrani sobre ceràmiques tenia un caràcter simbòlic, com també el tenia incrustar un crani d’ur (toro salvatge) dins de la massa de fang de les parets de les cases. També eren característiques d’aquesta cultura figuretes femenines policromades amb pits i cuixes exagerades i ganivets i falçs d’obsidiana importada de volcans d’Anatòlia.

El nom de Halaf ve de Tell Halaf, jaciment que també està situat a la vall del Khabur. Va ser descobert i excavat per primer cop l’any 1899 per l’arqueòleg alemany el baró Max Von Oppenheim, quan Síria  formava part de l’imperi otomà. Abans del seu viatge al Khabur, Max i Agatha Malowan van visitar aquest arqueòleg a Berlin i també el museu que havia creat en aquesta ciutat amb els objectes localitzats a Tell Halaf. Malauradament aquest museu va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial, tot i que algunes de les seves peces es devien salvar, ja que l’any 2005, en un viatge que vam fer a Berlin, a la secció del Pergamonmuseum dedicada al Pròxim Orient vam contemplar materials de Tell Halaf datats al VI i V mil·lenni aC, concretament dues figuretes de fang femenines assegudes, símbol de fertilitat complementari del principi masculí representat pel toro.

Max Malowan va organitzar la seva campanya de prospeccions a la vall del Khabur i del Gaggag durant la tardor perquè era la millor estació per fer-ho. A l’hivern fa massa fred, a la primavera la vegetació ho hauria dificultat molt i a l’estiu fa massa calor, i com és l’època de la collita no hauria trobat treballadors. Durant la tardor de 1934, Malowan i el seu equip van inspeccionar 50 tells. Els tells són turons artificials, formats per la sobreposició de ruïnes d’edificacions i de restes d’ocupacions al llarg de segles o mil·lennis. Entre tots els inspeccionats n’escollí dos per excavar-hi al llarg dels anys següents: Chagar Baçar al Khabur i Tell Brak al Gaggag.

La Síria d’aquells anys era encara resultat de la Primera Guerra Mundial. Abans del final d’aquesta guerra i des del segle XVI, havia format part del gran Imperi Otomà, governat des de Constantinoble. Els turcs otomans havien heretat l’Imperi Bizantí d’Àsia Menor i s’havien expandit per la península Balcànica. El seu imperi anava des de l’Èufrates iraquià fins al Danubi austríac. Durant el segle XIX, però, aquest imperi, ja en decadència, havia perdut molts territoris. Per altra banda, l’any 1908, els anomenats Joves Turcs havien obligat al soldà a instaurar una constitució i convocar eleccions, i poc temps després el van fer dimitir. El govern turc passava per sèries dificultats financeres, depenia dels préstecs de països europeus i els alemanys l’havien ajudat molt. No és estrany, doncs, que quan al mes de juny de 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial a Europa, els turcs s’aliessin amb Alemanya. Per això, el govern britànic, preocupat per la protecció de les rutes de l’Índia i l’accés  al petroli del Gol Pèrsic, instigà als àrabs a revoltar-se contra els turcs amb la promesa de reconèixer una posterior autonomia.

Però un cop acabada la guerra, les promeses es van convertir en lletra morta, com diu Thomas Edward Lawrence d’Aràbia al seu llibre Els set pilars de la saviesa: “vam viure moltes vides però quan vam acabar i va sorgir el món nou, els homes vells van tornar i ens van prendre la nostra victòria per refer-lo segons el model que ja coneixien”. La realitat va ser que un cop signat l’armistici amb Turquia el 31 d’octubre de 1918, els territoris àrabs otomans van quedar en mans de la Gran Bretanya i de França.

Es va crear una zona d’influència britànica a Mesopotàmia i Palestina, i una altra d’influència francesa a Síria, des de la costa fins al Tigris. D’aquesta forma, els britànics van mantenir l’accés al blat i l’arròs de Mesopotàmia, la protecció de les rutes de l’Índia -“la joia de la corona”- i la disponibilitat del petroli del Gol Pèrsic, que estava substituint el carbó utilitzat fins llavors per propulsar la seva marina mercant. França, per la seva part, veia preservats els seus interessos comercials i la seva influència colonial al Llevant. A canvi, la Gran Bretanya i França es van comprometre davant de la Societat de Nacions a conduir els territoris rebuts a la independència el més aviat possible i a protegir la seva integritat territorial. Però quan ho van fer ja s’havien dividit el territori rebut entre elles. Posteriorment, França va tornar a dividir la seva part amb la creació del Líban i l’entrega de l’Atàquia als turcs, i la Gran Bretanya va reconèixer la independència de Transjordània, un país de fronteres artificials. França va mantenir el seu protectorat fins al 1946, any que, proclamada la independència del Líban i de Síria, van evacuar les seves tropes de la regió; mentre que Mesopotàmia va continuar sota administració britànica fins al 1958, amb una dinastia haiximita imposada.

Els anys dels que parla l’Agatha Christie Mallowan en el seu llibre corresponen al període del protectorat francès sobre Síria. Per això, Mallowan ha de gestionar els permisos amb les autoritats gal·les del Services des Antiquités, quan sorgeixen problemes acudeix a funcionaris, policies i militars francesos, quan s’ha d’establir algun acord amb els xeics locals (caps de tribus) es fa en presència del funcionari militar francès de torn dels Services Especiales a càrrec del districte, i per això, un cop finalitzada cada temporada d’excavacions ha de dividir la col·lecció de troballes en dos lots equivalents, un que es quedarà a Síria i l’altre que viatjarà a Anglaterra destinat al Museu Britànic, essent el director del Services des Antiquités qui decidirà el destí de cadascun dels dos lots.

Un cop finalitzada la campanya de prospeccions la tardor de 1934, en Max i l’Agatha Mallowan se’n van anar a passar l’hivern a Egipte i Mac, l’arquitecte, a Palestina. Quan van tornar a Síria per començar les excavacions a Chagar Baçar i a Tell Brak era ja primavera. Com la previsió era excavar durant varis anys, Mallowan va voler construir una casa a Chagar Baçar. Per aquest motiu Mac, l’arquitecte de l’equip, a les seves funcions habituals en una missió arqueològica de dibuix, topografia, consolidació i restauració de les estructures arquitectòniques descobertes que ho necessitin, va veure afegida la de construir aquesta casa. Es va construir d’acord al sistema tradicional a la regió, amb tovots de fang i palla assecats al sol i coberta de falsa cúpula, com les cases circulars de la cultura Halaf. Al mig tenia la sala d’estar i menjador. A costat i costat hi havien primer la sala de dibuix i “l’antika” (magatzem de peces, taller de restauració, sala de selecció, classificació i etiquetat d’objectes) i al fons dos dormitoris. Si les excavacions es perllonguessin molt, es podrien agregar més habitacions. Separades de la casa es van construir la cuina i la comuna, i s’excavà un pou d’aigua. També s’excavà un pou a Tell Brak, l’altre jaciment triat, però l’aigua resultà ser salobre, per això mentre hi van excavar la van haver de transportar des del riu Gaggag. Per aquesta feina es va contractar a un aiguader que duia l’aigua dins de botes amb un carro fins al peu del tell, des d’on es pujava en gerres carregades per ases.

Max Mallowan va excavar durant vàries temporades en els dos jaciments descoberts i escollits durant la tardor de 1934. Podem dir que la seva principal aportació científica va ser establir diferents fases de la cultura Halaf donada a conèixer per von Oppenheim, gràcies a la important estratigrafia localitzada a Chagar Baçar: més de 9 m de seqüència d’ocupació que cobria la part final del neolític recent i tot l’horitzó Halaf (pre-Halaf, proto-Halaf, early Halaf, middle Halaf i late Halaf). La cultura Halaf va ser, segons els resultats de les investigacions de Mallowan, una cultura dinàmica, que evolucionà i que va ser, almenys en part, l’origen de les civilitzacions sumèria i babilònica desenvolupades posteriorment a la Mesopotàmia central i baixa. Era, doncs, al peu de les muntanyes del nord de Mesopotàmia on s’havien de buscar els orígens d’aquestes civilitzacions i no a les seves planures.

El llibre que l’Agatha Christie Mallowan va dedicar a Síria no va ser un treball erudit, ella mateixa el considerava únicament un divertiment, escrit en resposta a la petició que li feien familiars i amics curiosos: “vine i explica’ns com vivíeu quan excavàveu a Síria”, petició que va convertir en el títol del seu llibre.

Es tracta d’un llibre de viatges, ple d’anècdotes, però també s’hi troben interessants consideracions sobre l’arqueologia, sobre la geografia del Pròxim Orient, sobre les circumstàncies històriques en que van tenir lloc els fets narrats i també sobre la seva població. És remarcable, en primer lloc, que en el retrat de l’arqueologia fuig de la imatge de l’arqueòleg com buscador de tresors. L’interès principal de l’arqueologia, diu, “és la vida quotidiana de l’antic ceramista, del granger, de l’artesà, …, de la gent normal”. Interessant és també el que explica dels uadis, pels que circula aigua només durant les estacions de pluges i que tant marquen la vida dels pobles i dels seus habitants. O el que explica a propòsit d’un treballador malalt que va haver de ser ingressat a l’hospital més proper (Qamisliya), i on malauradament va morir i va ser ràpidament enterrat. Llavors, el capatàs de l’excavació li va dir a Mallowan que això seria motiu de crítica. Què podem fer? li pregunta Mallowan, un donatiu a la família?. Això ajudarà, respon, però no és aquest el problema, el que importa és el lloc de l’enterro. L’home era de Garabulus i l’havien enterrat lluny de casa seva, en un lloc estrany. En quina situació es trobarà la seva família? Tindran que deixar el seu poble i anar on està la seva tomba. És una desgràcia que a algú no l’enterrin a la seva terra natal. Caldria desenterrar el mort i portar-lo al seu poble perquè la seva família el pugui enterrar. I així es va fer.

Al desembre de 1938 Max Mallowan posà punt final a les seves campanyes d’excavació a Chagar Baçar i a Tell Brak. Des d’Europa arribaven notícies de disturbis, rumors alarmants i advertències d’una imminent guerra. En Max i l’Agatha Mallowan van tornar a Anglaterra, aquest cop en vaixell des del port de Beirut. El xeic de Chagar Baçar va rebre l’arrendament de les terres excavades, una indemnització per les collites perdudes, la casa que Mallowan va fer construir, un rellotge d’or i un cavall.

CONTINUARÀ ….