CONNIE O’GRADY.  TANCANT EL FOCUS I UN POEMA.

Print Friendly, PDF & Email

IN MEMORIAM.

Com diria en Pepe, “els que teniu la sort i l’encert de llegir-me…” ja sabeu que des de fa temps arrossego un discurs poc optimista envers els destins de la nostra societat occidental.

Avui, quan estic escrivint aquest editorial, continuo sense sostreure’m a les grans amenaces que tenim al nostre davant. Així, si obrim ben bé els ulls, què veiem? Emergència de règims autocràtics i esclat de guerres a les portes d’Europa; un capitalisme esgotat i low cost que se’ns carrega el planeta i augmenta la polarització mundial; un creixement exponencial de les tesis de l’extrema dreta que menysté la importància de polítiques públiques (atenció a les eleccions europees, alemanyes i americanes); fallides democràtiques i generació de màfies mediàtiques i judicials; insòlites amenaces de dimissió de presidents de govern, i més coses… més coses que se’m venen al cap, però que farien una llista llarga, tediosa i que no ve gaire de gust.

Així que millor deixar el gran angular al calaix, i tancar el focus. Tancar el focus i parlar de coses petites, quasi anònimes, sense importància. Ho faré, si m’ho permeteu, de forma breu i  a modus d’homenatge a una gran dona: “la Connie”, la meva profe d’anglès.

La Connie O’Grady i el seu marit en Mick van venir a Barcelona cap a finals dels setanta. Llicenciats en humanitats i havent viscut els anys pop i hippies d’aquell Londres de l’Abbey Road, van decidir, igual que altres intel·lectuals britànics, instal·lar-se entre la peculiaritat hispana. Van escollir Barcelona i van formar part del primer claustre de l’Esade idiomes a l’avinguda de Pedralbes.

La Connie, altre dia parlaré d’en Mick i la seva col·lecció de vinils, era una dona il·lustrada, vital, simpàtica a un altre nivell, entusiasta cuinera i una docent de primer ordre (el seu únic fracàs va ser amb mi com a “pupil”).

Dona d’esquerres, anti-brexit i per damunt de tot anti-Boris Johnson, era una amant de la poesia (declamava no sabeu com) i el dia que li van dir que tenia un càncer de pulmó es va cabrejar com una mona. Mai trista, mai amb por, però cabrejada, si, molt cabrejada. No us feu a la idea.

Deia que li encantava la poesia i el dia de la seva festa-enterrament van recitar un poema que havíem llegit un munt de vegades a classe. Avui, en aquest racó tan estimat per mi em permeto compartir-lo amb vosaltres. En moltes ocasions havíem tret a classe, com a tema de conversa, l’existència d’aquest grup que formem. Quantes vegades m’havia dit, no saps com t’envejo, cuida’ls. Així que, per vosaltres i en memòria de la Connie: “Warning” by Jenny Joseph

When I am an old woman I shall wear purple
With a red hat which doesn’t go, and doesn’t suit me.
And I shall spend my pension on brandy and summer gloves
And satin sandals, and say we’ve no money for butter.
I shall sit down on the pavement when I’m tired
And gobble up samples in shops and press alarm bells
And run my stick along the public railings
And make up for the sobriety of my youth.
I shall go out in my slippers in the rain
And pick flowers in other people’s gardens
And learn to spit.

You can wear terrible shirts and grow more fat
And eat three pounds of sausages at a go
Or only bread and pickle for a week
And hoard pens and pencils and beermats and things in boxes.

But now we must have clothes that keep us dry
And pay our rent and not swear in the street
And set a good example for the children.
We must have friends to dinner and read the papers.

But maybe I ought to practise a little now?
So people who know me are not too shocked and surprised
When suddenly I am old, and start to wear purple.

**************

Quan sigui una dona vella vestiré de violeta

Amb un barret vermell que no va, i que no em convé

I gastaré la meva pensió en brandi i guants d’estiu

I sandàlies de setí, i dir que no tenim diners per a la mantega

M’asseuré a la vorera quan estigui cansada

I endraparé mostres a les botigues i premeré tots els timbres

I passaré el meu bastó per les baranes públiques

I compensaré la sobrietat de la meva joventut.

Sortiré amb les meves sabatilles sota la pluja

I recolliré flors als jardins d’altres persones

I aprendré a escopir.

Podré portar camises terribles I engreixar-me més

I menjar tres lliures de salsitxes de cop

O només pa i escabetx durant una setmana

I acumularé bolígrafs i llapis I estores de cervesa i coses en caixes

Però ara hem de tenir roba que ens mantingui secs

I pagar el nostre lloguer i no dir palabrotes pel carrer

I donar un bon exemple als nens

Hem de tenir amics per sopar i llegir els diaris

Però potser hauria de practicar una mica ara?

Així que la gent que em coneix no estarà en xoc o massa sorpresa

Quan de sobte sigui vella i comenci a vestir-me de violeta

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

3 comentarios en «CONNIE O’GRADY.  TANCANT EL FOCUS I UN POEMA.»

  • el sábado, 27 de abril de 2024 a las 9:24 am
    Enlace permanente

    Queridos Manel,
    Cuando escribes sobre actualidad eres brillante, cuando nos transmites estas emociones eres genial.
    Me ha conmovido por muchos motivos estas líneas.
    Feliz por reencontrarte entre nosotros

    Respuesta
  • el domingo, 28 de abril de 2024 a las 9:40 am
    Enlace permanente

    Amic Manel, aquesta dona era realment “dels nostres”.
    Hagués estat un plaer compartir taula i grup.
    DEP.
    😘😘

    Respuesta
  • el domingo, 28 de abril de 2024 a las 10:52 am
    Enlace permanente

    Me ha dado pena leer esta editorial porque conocía a Connie y no sabía nada de su muerte.
    Como recordarás, Manel, fuiste tú quien nos la recomendaste y hablaste con ella para que nos acogiera como alumnos ante nuestro inminente viaje a Australia en 2019.
    Estuvimos yendo a su casa, vivía en Sant Cugat a cinco minutos andando de nuestra casa, dos o tres veces por semana durante unos cuantos meses.
    Tal y como dices, una persona alegre y empática que nos dejó un gran recuerdo.
    Conocía su currículum como docente y su éxito profesional de larga trayectoria en relación a Esade. Decirte de todas formas, Manel, que no fuiste el único alumno con el que fracasó….., creo que para triunfar en el aprendizaje de los idiomas hay que empezar a los cuatro o cinco años de edad y eso se quedaba muy lejos !!
    Gracias Manel y un brindis por Connie !

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *