COMPAÑERO DEL ALMA, COMPAÑERO

Per Pasqua vam fer vacances, i aquesta circumstància va significar l’absència de publicacions en la nostra web. Com a conseqüència, ens va quedar al tinter l’editorial que volíem dedicar a la memòria de Miguel Hernández. Ja sabeu que el passat 28 de març es recordava el 79 aniversari de la mort del poeta alacantí. Ho fem ara:

Era un hombre bueno y no aguardaba daños. Creía en los hombres y esperaba de ellos. No se le apagó nunca, no, ni en el último momento, esa luz que por encima de todo, trágicamente, le hizo morir con los ojos abiertos.

Vicente. Aleixandre

Eren els primers dies de la primavera de 1942 quan Miguel Hernández, amb un cos apallissat i atribolat per una final tuberculosi, marxava. Marxava un sol de la literatura hispana. Un sol fet de nit abans d’hora i que tornava a explicar, com tantes vegades, la trista història de la pell de brau.

De ben segur que part de la nostra història està feta de trossos de Miguel Hernández, i gairebé segur que arrenca a partir del disc que Joan Manel Serrat publica el 1972. Un calfred de nostàlgia I tristor quan revisc aquella imatge del poeta arengant a les tropes republicanes amb els seus versos, i un sentiment de gratitud vers al cantautor del Poble Sec que dos anys abans ens havia fet estimar Machado.

Probablement, Miguel Hernández broda bona part del vestit d’emocions que identifica a la nostra generació.  Els seus versos sargeixen, des de la pell a l’ànima, els dies de la nostra joventut.  A veure qui és el “valent” que reprimeix la llàgrima quan imagina la tragèdia de Miguel davant la mort del seu fill:

 “sol muerto, anochecido, sepultado, eclipsado, sin pasar por el día se marchitó tu pelo”

El sentiment d’indignació i ràbia vers les injustícies li són consubstancials, però tornen a ser els infants desvalguts  el motiu del seu cant:

“contar sus años no sabe, pero ya sabe que el sudor, es una corona grave, de sal para el labrador”

Temps després, ja a la presó, Miguel rebrà la carta de Josefina, la seva dona: “.. ya no tengo otra cosa que comer más que pan y cebolla..”  La resposta de Miguel torna a ser d’aquelles que commouen i fan tremolar l’ànima:

“En la cuna del hambre mi niño estaba, con sangre de cebolla se amamantaba. Pero tu sangre, escarchada de azúcar, cebolla y hambre.”

Aprèn a fer de pastor als set anys i fins als nou no anirà a l’escola. Tindrà només cinc anys d’escolaritat continuada. La vida l’endureix. No perd la tendresa, però de seguida va generant un sentiment tràgic al voltant de la seva existència:

“De sangre en sangre vengo, como el mar de ola en ola, de color de amapola el alma tengo, de amapola sin suerte es mi destino, y llego de amapola en amapola, a dar en la cornada de mi sino”

De les coses que més emocionen, de Miguel Hernández és el seu sentit de l’amistat. Ningú resta indiferent quan imagina als dos amics, Miguel i Ramón, expressant-se el desig juvenil i inalterable de ser, quan la desgràcia els hi arribés, un, l’enterrador de l’altre.  Succeeix que Ramón mor inesperadament mentre Miguel està a Madrid. Miguel és avisat i arriba precipitat a Orihuela. No ha pogut acomplir el conjur amb l’amic, han enterrat a en Ramón i ell, no havia pogut arribar a temps:

“Quiero minar la tierra hasta encontrate, y besarte la noble calavera, y desamordazarte, y regresarte”

Miguel també ens ensenya a estar enamorats. Així,  més enllà d’algunes amants durant la seva època a Madrid, trobarà ,en la seva dona Josefina, la frontera i destí del seu amor i desig:

“Morena de altas torres, alta luz y ojos altos, esposa de mi piel, gran trago de mi vida,

Miguel, malgrat la insistència de Rafael Alberti i Mª Teresa León per marxar en avió a Itàlia, no entén una fugida privilegiada i continua la seva lluita:

¿Quien habló de echar un yugo sobre el cuello de esta raza? ¿Quién ha puesto al huracán, jamás ni yugos ni trabas?

Miguel Hernández, presoner de la policia portuguesa, és lliurat a la policia espanyola a l’acabar la guerra. Serà empresonat i finalment traslladat a Alacant. Morirà als 31 anys. Avui, 79 anys més tard, el recordem en aquesta editorial:

A las aladas almas de las rosas, del almendro de nata te requiero, que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero.