Cal caminar

La vida vindria a tenir forma de fus. Començaria de forma poc expressiva, desvalguda, petita. A mesura que passen les hores, guanya en protagonisme, en amplitud. Anem progressant i sembla que els horitzons no acabin mai. Incorporem projectes, relacions, amics. Les tristors i les alegries van fent el seu camí buscant la plenitud d’un migdia on,  mirant  de costat a costat,  l’ombra del nostre protagonisme s’allarga sense final. Però passen les hores i ens endinsem a la mitja tarda del camí. Les expectatives han minvat. Et poses de puntetes i veus els límits als teus costats. Fins i tot , sembla que el camí inclini cap al baix un pendent fàcil i lleuger. Han marxat referències, s’han perdut amics, s’han acabat projectes i has expressat, més d’un cop: “Bé, això és la vida!” Si, no cal que t’ho expliquin, ja veus que les coses van de baixada, que la vida s’estreny i que poques coses són les que poden sorprendre’t, però no t’equivoquis, no diguis “no puedo más y aquí me quedo”, aquí ha vingut el nostre projecte de La Pua per dur-te la llum blava de capvespre, per continuar escrivint el teu camí, a poc a poc, pas a pas, ja saps que malgrat la boira, sempre cal caminar.

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

8 comentarios en «Cal caminar»

  • el sábado, 21 de noviembre de 2020 a las 11:45 am
    Enlace permanente

    Manel…sempre m’emocionen els teus escrits…i crec que le que dius és veritat: el projecte La Pua és un buf d’aire fresc que ens alegra i motiva a seguir tafanejant i gaudint de la nostra amistat. Forta abraçada

    Respuesta
    • el domingo, 22 de noviembre de 2020 a las 12:11 pm
      Enlace permanente

      Comparteixo la teva emoció. En el meu cas, per sentir-te tan a prop i alhora, per veure la teva disposició i voluntat impulsant totes les iniciatives de la nostra comunitat.
      Petons i abraçades

      Respuesta
  • el sábado, 21 de noviembre de 2020 a las 7:56 pm
    Enlace permanente

    Sí señor, Manel, ahora que todo va de bajada…aquí está La Púa para revitalizarnos y rejuvenecernos, bueno y si no llega a tanto la cosa, al menos para hacernos pasar buenos ratos y hacernos sentir más cerca entre nosotros. Amén.

    Respuesta
    • el lunes, 23 de noviembre de 2020 a las 1:32 pm
      Enlace permanente

      Estoy convencido que si nos lo proponemos, nos tendremos hasta el final.
      Manel

      Respuesta
  • el domingo, 22 de noviembre de 2020 a las 12:25 pm
    Enlace permanente

    Amb l´ajuda dels amics es fa molt mes fàcil seguir imaginant horitzons infinits.
    Una abraçada Manel.

    Respuesta
  • el lunes, 23 de noviembre de 2020 a las 1:31 pm
    Enlace permanente

    Doncs imaginem-nos-els. Que per nosaltres no quedi.
    Una abraçada amic

    Respuesta
  • el lunes, 23 de noviembre de 2020 a las 7:11 pm
    Enlace permanente

    Manel, no ho podies haver dit millor. He trobat una cita que s’adiu molt bé al que tu expresses dedicada a tu i al projecte comú de la puaweb:

    “…porque la vida se ríe de las previsiones y pone palabras donde imaginábamos silencios y súbitos regresos cuando pensábamos que no volveríamos a encontrarnos.”

    José Saramago

    Respuesta
    • el lunes, 23 de noviembre de 2020 a las 7:58 pm
      Enlace permanente

      Buff! quina il·lusió! quin fragment més bell i més ben trobat. A més, de l’admirat Saramago.
      Suposo que ens passa a tots, però quan un veu la bellesa narrativa, la facilitat per construir analogies i contraposicions, el lirisme, el ritme de les paraules que només els genis saben atorgar, en aquest cas a una idea tan quotidiana com la “sorpresa” o, “l’inesperat”, et venen ganes d’aixecar-te i aplaudir
      Gràcies Lluís

      Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *