BARCELONA I JO

A mida que la camino sota els plecs del seu vestit
I li repasso les arrugues amb la punteta del dit em
Xiulen les cantonades aquella vella cançó que
Només sabem la lluna, barcelona I jo

J.M.Serrat

L’altre dia, els veïns del carrer Enric Granados de Barcelona van sortir a protestar a causa del nivell de soroll que l’activitat comercial del carrer, i la gent que cada nit aplega, generen.

Pels barcelonins, el carrer Enric Granados identifica un encantador carrer de l’esquerra de l’eixample. Un carrer que, ara farà uns vint anys, tant orgullós com deteriorat pel pas del temps, va ser escollit per l’alcalde Clos a fi de ser objecte d’una profunda renovació. A  conseqüència d’un meticulós procés de redefinició i pacificació, va aparèixer un nou espai ciutadà que permetia, a més d’un deliciós passeig sota els plataners, el gaudi del descans i la tertúlia en els nombrosos bancs i cadires públiques que s’hi van instal·lar. 

En aquests vint anys, la pressió turística, l’imparable procés de gentrificació del centre de la ciutat, i la pressió sistemàtica del gremi d’hosteleria, han conduït aquell idíl·lic espai finançat pels impostos de tots, a un grau de deteriorament absolutament impensable. La instal·lació de 115 terrasses de bars i restaurants (hi ha 114 edificis), la retirada  de bancs públics i arbres, i l’allau de persones que s’hi senten convocades dia si, dia també, han acabat amb la paciència dels veïns.

La ciutat de Barcelona, ja tothom ho sap, està en caiguda lliure i, l’actual ajuntament, a més de semblar tenir un exquisit gust per la lletjor, no solament s’hi sent impotent per fer front  al procés, sinó que sembla col·laborador necessari per reforçar-lo.

L’arribada de centenars de milers de persones d’altres nacionalitats a Barcelona i la seva àrea metropolitana. La sortida paral·lela de milers de famílies oriündes cercant, en la perifèria de la ciutat, un habitatge més ample, solejada i assequible.  L’abandonament de treballs de restauració, comerç de proximitat i taxis per part de treballadors autònoms del país i la seva completa substitució per treballadors d’altres orígens han canviat la fesomia, els hàbits de la ciutat i l’han acabat convertint  en un indret desconegut.

Si al panorama descrit li afegeixes la tendència imparable a l’ús turístic de la ciutat, la impossibilitat de lloguers assequibles per habitatge i comerços, i la tendència a l’expulsió ciutadana d’aquells dels carrers i places més identificatius de la ciutat, el pronòstic està servit i resulta poc afalagador.

Falta poc per les eleccions municipals i a Barcelona ens juguem tant el passat com el futur de la ciutat. Tant de bo siguem capaços d’identificar opcions que tinguin una idea de ciutat i apostin per un mestissatge saludable en un espai històric on la singularitat i la bellesa han caminat plegades des de sempre.

Enric Granados
protesta soroll enric granados jordi palmer

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

4 comentarios en «BARCELONA I JO»

  • el domingo, 30 de octubre de 2022 a las 12:13 pm
    Enlace permanente

    Un gran encapçalament i un tema molt interessant i molt ben plantejat, Manel. Que bonics i poderosos els versos de Serrat! Immediatament, m’han evocat l’encís per Barcelona que m’acompanya des de sempre i encara que no hi visc, tots els seus mals em dolen. Sembla difícil trobar una solució per la sobreexplotació turística sense minva econòmica i encara més per la integració dels emigrants. Avans de l’invent de l’ascensor, la segregació era per pisos, després va ser per barris i ara ja s’escampa per la rodalia, amb el qual la ciutat es va desintegrant. Res de nou; ja va passar a les ciutats de l’Imperi Roma, coincidint amb la seva decadència. Seria bo que es copiessin les experiències d’altres ciutats i els polítics es deixen aconsellar per urbanistes amb seny i busquin un equilibri entre els diferents interessos. A Barcelona li desitjo tota la sort.
    Una abraçada.

    Respuesta
  • el lunes, 31 de octubre de 2022 a las 7:41 pm
    Enlace permanente

    Aunque te has propuesto deprimirme con cada editorial, escribes y describes tan bien que te lo perdono y me adhiero a tu causa.
    Yo, que personalmente abandoné la ciudad inesperadamente cuando se inició la pandemia de Covid, tengo una nueva visión de lo que acontece.
    Confieso que cada vez que entro en la urbe me desconcierta más.
    Probablemente me haya convertido sin darme demasiada cuenta en un paleto de campo, pero no me siento demasiado bien tratado allí.
    Hay caos, ruido, agresividad ambiental, suciedad, peligros con el tráfico que no entiende nadie, contaminación olfativa y acústica, terrazas de bares horribles, jardineria patética, tiendas mediocres y por lo que comenta la prensa(tal vez parcial) insegura.
    A pesar de todo la siento muy adentro y me siento en casa también.
    Es un poco esquizofrénico, pero la quiero.
    En pequeñas dosis ahora.
    Pero me encantaría sin duda que volviera a florecer, ser cosmopolita, abierta cultural y socialmente, limpia y moderna.
    Ya ves como me pones,querido amigo

    Respuesta
  • el martes, 1 de noviembre de 2022 a las 4:26 am
    Enlace permanente

    Manel, em passa el mateix que a Cinta. Visc des de fa molts anys fora de Barcelona, però els seus problemes em dolen quasi com si fos allí.
    L’allunament fa que no estigui massa al corrent de molts seus problemes concrets i, per tant, tampoc tinc una opinió formada sobre els encerts o els errors de l’actual ajuntament, però estar clar que a les ciutats – a una majoria, no sols a Barcelona- s’estan produint canvis molt radicals que, almenys a la gent de la nostra generació ens costa molt veure com positius.
    Probablement, no és gens fàcil gestionar pobresa, migracions i transformacions socials, tanmateix, fenòmens com la gentrificació del centre i algunes altres (lloguers inassequibles per habitatge i comerços, manca de respecte a la singularitat històrica, etc…), són clarament fruit d’una especulació capitalista que beneficia als de sempre i perjudica als de sempre, en aquest cas als veïns amb menys recursos econòmics, i com tu dius, indirectament, a tots els contribuents, privats de gaudir d’uns espais públics pensats per a tots o almenys no agressius amb els veïns.
    Com sempre els interessos d’una minoria passen per damunt dels de la majoria.
    Estiguem alerta i no abaixem la guàrdia.

    Respuesta
  • el domingo, 6 de noviembre de 2022 a las 7:48 pm
    Enlace permanente

    El que descrius tan bé en el teu article, Manel, no és massa diferent del que està passant a altres ciutats. Londres mateix sembla que també està en fase de degradació. Tanmateix, Barcelona s’ha lliurat a l’especulació de forma flagrant i no sembla que s’adoptin mesures eficaces. Tinc la sensació que el poder polític té molt poc poder. Ara mateix moltes terrasses desafien la normativa posant més taules de les permeses malgrat les sancions. En altres temps el moviment veïnal, que és l’únic que ens queda i que fa feina, tenia més capacitat d’influència. Ara els lobbys de la restauració amb alguns palmeros de portaveus, s’estan apropiant de l’espai públic amb arguments falsos (atur). Soc bastant pessimista pel que fa al futur.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *