ANA MENDIETA: RAPE SCENE

COM LES SEGONES AVANGUARDES POSEN EN CRISI EL MODEL DE MODERNITAT?

Intento la construcció d’aquest breu assaig al voltant de l’obra Rape Scene (1972), amb unes notes de context que ens ajudaran a la seva comprensió i alhora, a introduir-nos en les expressions culturals que defineixen la societat postmoderna. Per descomptat, introduiré alguna pinzellada biogràfica de l’artista responsable, Ana Mendieta, perquè d’alguna manera, també ajuden a fer-nos millor idea dels trencaments artístics que en aquella època es produïren.

Ana Mendieta va ser una artista cubana-nordamericana que neix el 1948 i mor al 1985, 36 anys després.

Mendieta, de pell negra, filla i familiar de personatges polítics de la Cuba de Batista, formarà part de l’operació Peter Pan mitjançant la qual, milers de nens cubans són admesos en programes d’acollida als Estats Units. Aquesta condició de desarrelament la marcarà per tota la vida i la projectarà en diferents àmbits professionals posteriors.

Ana Mendieta és un personatge fascinant, complex i tot ell, tràgic. La seva marcada infantesa, la solitud, el racisme, la recerca de pertinença, la terra, la sang, la denuncia, formaran part de l’obra d’una artista que ha estat “classificada” postmodernista, probablement amb raó, però  que n’estic segur que ella mateixa exposaria algun dubte i rebuig pel sols fet de ser incorporada en un determinat arquetip.Ana Mendieta mor amb 36 anys en condicions tràgiques. La caiguda des del seu apartament a Manthatan i amb clars indicis de no haver estat un accident, posen fi a la vida d’una artista eclèctica i que, treballant pel mig (in between) de diversos formats, és una referència del que anomenem art corporal, performance i outside and landscape actions (Breen R. 2014, pag.181)

Ana Mendieta neix l’any 1948, tot just acabada la Segona Guerra Mundial i l’experiència Auschwitz, per molts, els darrers detonants per l’afebliment dels corrents culturals dominants en aquells moments, és a dir, les primeres   avantguardes  artístiques i el moviment conegut genèricament com a modernisme.

En aquell període inicial de la vida d’Ana Mendieta, començarà a obrir-se pas una de les expressions artístiques frontereres entre el modernisme i el postmodernisme i que serà dominant des del final de la guerra i fins al debut de les segones avantguardes, l’expressionisme abstracte americà.

Si atenguéssim a un criteri cronològic, diríem que Ana Mendieta farà tot el seu curt recorregut professional al llarg de les dècades inicials del postmodernisme i per tant, quedarà definitivament  influïda en l’eclosió d’un plantejament artístic absolutament diferent i crític amb el període anterior.

Fet aquest apunt de context a l’obra que avui analitzem, entenc oportú situar els trets caracterials més significatius del postmodernisme, àmbit artístic on haurem d’entendre l’obra de Mendieta.

Diríem que el postmodernisme és un període, probablement en el que encara ens trobem, que representa un canvi de sensibilitat respecte a la societat i el pensament modernista precedent (Campàs J, pag.7).

Certament, podríem convenir que el període que coneixem com de les primeres avantguardes, aquell que va trobar, de forma brillant amb els seus anuncis fundacionals, el terme modernisme per il·lustrar la seva voluntat de trencament amb unes tradicions que no transformaven ni milloraven la societat, fracassa. Com dèiem al començament, dues guerres mundials amb dotzenes de milions de morts a l’esquena; les insuficiències de liberalismes i comunismes per transformar i millorar les condicions humanes; el manteniment de condicions limitatives a l’emancipació de col·lectius desafavorits, l’adscripció dels corrents artístics modernistes a postulats ideològics i al suport, per part de significats artistes, de postulats americans durant la guerra freda, són condicions explicatives a l’ensorrament d’aquelles tendències i al naixement d’alternatives. Estaríem al davant del postmodernisme.

El postmodernisme genera una ruptura bàsica: l’elitisme de l’art. Aquesta ruptura  no tan sols s’expressa pel canvi de materials emprats en el producte artístic, sinó per la posta en crisi d’axiomes que havien estat pilars fonamentals  com els mateixos  cànons de bellesa de Kant. (Campàs J, pag.9)

Aquesta ruptura que queda exemplificada meravellosament en el contrast entre el quadre de Van Gogh, “sabates de pagès”, i el de Warhol, “Diamond Dust Shoes”, intentant assenyalar la diferència entre una vida artesana, quasi eterna, pobre i també immutable, amb la visió d’una sabata kitsch, efímera i absolutament reproduïble per la nova societat que està emergint. (Wolf,J. Pag.101)

El postmodernisme es caracteritzarà per l’afebliment historicista, la marginació del subjecte i la tendència a la barreja d’estils i materials, utilitzant formats d’aparició absolutament variats serà característic de l’art visual postmodern (Wolf J. Pag 100)

D’altra banda, el postmodernisme, de la mà d’un nou format capitalista, buscarà la mercantilització i la popularització de la producció artística i, per tant, el paper dels instruments de comercialització associats: museus, galeries i marchants.

De les definicions d’art postmodern que he pogut llegir, hi hauria una que trobo molt clarificadora i que d’alguna manera em serveix per justificar el comentari que al final d’aquest assaig dedicaré al feminisme existent en l’obra de Mendieta i en la cultura postmoderna en general:

L’art postmodern desconstrueix la tradició i la substitueix per una varietat de tècniques formals i altres com la paròdia, la ironia, la re-apropiació d’imatges (Wolf J. Pag .103)

“Rape Scene”

Estant encara a la universitat, Mendieta coneix la notícia de la violació i assassinat d’una estudiant infermeria a Iowa anomenada Sarah Ottens. La violació, estrangulament i mutilació del cos va aparèixer als diaris i, com no podia ser d’altra manera va colpir Mendieta i va ser el motiu de “Rape Scene”, una de les seves primeres performances i on, Ana, comença a experimentar amb un dels elements bàsics en la seva producció, la sang.

Ana Mendieta, amb l’ajuda d’unes amigues, va preparar i recrear amb minuciositat l’escena del crim. Així, després de recrear amb una trencadissa de plats pel terra de la seva habitació a la Universitat, fer-se lligar al damunt d’una taula rodona, quedar-se nua de cintura avall, amb les calces al turmell i amb evidents restes de sang de bou que esquitxaven parts del seu cos i el terra de l’apartament, Ana aconseguia un efecte teatral i colpidor de primera magnitud.  (Huber J. 2017 pag 23)

Les amigues d’Ana que havien col·laborat per disposar l’escena del crim, un cop tot organitzat, van deixar a l’Ana exposada com a actriu i artista d’aquella obra, la porta de l’apartament amb la porta entreoberta i així, d’aquesta manera, el públic, amics i convidats de l’artista van poder posteriorment  accedir a l’habitació a una hora convinguda.

El testimoni gràfic de Rape Scene, obtingut per un dels convidats a la performance que l’Ana va organitzar, és l’únic que ens queda d’aquella obra que es convertia, potser sense pretendre-ho,  en un dels primers al·legats feministes contra la violació (Chadwick, W. pag 373).

Mendieta va reiterar algun altra performance amb el mateix argument i en diferents escenaris, però el que és més rellevant per la vida d’aquella artista, va ser el descobriment del seu cos, i la seva sang, com a elements fonamentals per explicar la seva obra. En aquest sentit, la visualització de testimonis de la seva exposició “Siluetes” ha estat tan poètic i colpidor com gratificant, per qui això escriu.

Mendieta es converteix en un clar representant de l’art post modern i, alhora, semblaria també convertir-se en un clar representant del feminisme en la

incipient societat postmoderna. Això no obstant, hi hauria alguna observació crítica enfront aquest comentari. Intentem explicitar-ho.

La dona, des de la Il·lustració, ha estat la gran absent en la construcció del món de la raó. No és estrany doncs que el seu paper en la cultura de les arts plàstiques hagi estat quasi inexistent pel discurs i la història oficial. L’hegemonia patriarcal ha estat tan  absoluta que costa justificar l’injustificable.

Certament, inclús pels teòrics del postmodernisme com Lyotard, Derrida, Foucault, la diferenciació sexual no apareix en les seves reflexions teòriques al voltant de la postmodernitat,  per tant, podríem dir que el projecte postmodern també exclou una visió i política feminista. (Aguilar T. Pag 223)

Això no obstant, i més enllà de les omissions dels grans pensadors, em sembla obvi assenyalar que el feminisme, com a corrent de pensament i moviment polític, comença a expressar-se de forma consistent coincidint en el període al qual ens estem referint.

L’estratègia deconstructiva ha estat prevalent entre els afrontaments que el món feminista ha impulsat en la pràctica artística postmoderna. La multiplicitat d’estils, representacions, tècniques i materials que proposa i accepta l’art postmodernista, era el millor i més fàcil substrat per afrontar els diferents angles i arquetips que l’art androcèntric havia anat construint. Això no obstant, s’han produït debats al voltant d’aquesta estratègia pel perill d’endinsar-se en un món marginal i farcit d’essencialismes que suposarien un escenari de fàcil crítica (Wolf J. Pag.104).

Per acabar, una tornada anunciada i una mica paradoxal a la figura d’Ana Mendieta. Ho faig per significar que l’evolució de Mendieta, el seu estudi i aprofundiment al voltant de la comprensió del seu cos, la terra, les tradicions, el ritualisme, la van portar a una reafirmació de la diferència sexual i cultural de la que es va sentir dipositària. Aquesta seria, per alguns dels seus estudiosos el motiu del seu allunyament, malgrat els seus inicis,  dels moviments feministes. (Faba-Zulueta, P. Pag.148).

Bibliografia:

1. BREEN, R. (2014). Ana Mendieta: London and Salzburg. The Burlington Magazine, 156(1332), 181–183. http://www.jstor.org/stable/24241562
2. Campàs, Joan & González Rueda, Anna. La posmodernitat en l’art. Barcelona: FUOC, s. f., 5-31.
3. Wolff, Janet. “Teoría posmoderna y práctica artística feminista”. A: Cordero Reiman, Karen & Sáenz, Inda (comps.). Crítica feminista en la teoría e historia del arte, Universidad Iberoamericana (Ciudad de México: Universidad Iberoamericana, 2001. p. 95-109. ISBN N.D. Crítica feminista
4. Huber, J. M. (2017). Pathopolitics: Feminist performance art, biopolitics, and affect in 1970s america (Order No. 10289132). Available from ProQuest Dissertations & Theses Global; ProQuest One Academic. (1978499687). Retrieved from https://www.proquest.com/dissertations-theses/pathopolitics-feminist-performance-art/docview/1978499687/se-2
5. Chadwick, Whitney. “Arte femenista en Norte America y Gran Bretaña”. A: Chadwick, Whitney. Mujer, arte y sociedad. Barcelona : Destino, 1999. p. 355-377. ISBN 8423322475
6.  GARCÍA, T.A., 2008. Posmodern feminism D. J. Haraway and S. Harding. Eidos (Barranquilla, Colombia), no. 8. ISSN 1692-8857.
7. FABA-ZULETA, P., 2020. El cuerpo como acontecimiento. Las formas de operar de lo político en el arte de Ana Mendieta. Arte, vol. 32, no. 1, pp. 133-154. ISSN 1131-5598. DOI 10.5209/aris.62796.