ALCARRÀS  Terra ferma, casa amada.

No us ha encongit el cor la cançó de Alcarràs?

Al llarg de la pel·lícula només se’n senten dues. Yo no soy esa de Mari Trini, cantussejada per Dolors mentre l’hi fa un massatge a Quimet, i una preciosa cançó tradicional de pandero, que es constitueix en el leitmotif de tota la història.
A mi, us ho confesso, tant aquesta vella tonada, com l’esperit de la pel·lícula m’han arribat al cor.

.

Si el sol fos jornaler no matinaria tant

Si el marquès hagués de batre ja ens hauríem mort de fam

Jo no canto per la veu, ni a l’alba, ni al nou dia

canto per un meu amic que per mi ha perdut la vida

.

Com ja sabeu, Alcarràs, la segona pel·lícula de la directora catalana Carla Simón que explica la història de l’última collita d’una família pagesa d’un poble del Segrià, ha guanyat aquest any l’Os d’Or de la 72´ Berlinale.
Carla Simón és la primera catalana a guanyar el premi i la sisena dona en fer-ho en tota la història del festival.
I diguem que des de el seu estrena al abril 2022 Alcarràs ha estat la producció que més ha recaptat en l’àmbit estatal i la millor estrena d’un film en català en els últims 10 anys.

berlin 2

És, sens dubte, un Os d’Or històric i una bona oportunitat per posar el focus mediàtic en la petita pagesia, un sector cabdal per a la nostra supervivència, que avui dia agonitza lentament escanyat per interessos especulatius del sector agrícola industrial.

 “Vull dedicar aquest premi a les petites famílies pageses que cultiven la terra cada dia perquè els aliments arribin a la nostra taula. La seva manera de fer agricultura respectuosa amb la terra és, probablement, avui en dia, una forma de resistència”.

Carla Simón a la Berlinale
Alcarras 1

Alcarràs es el segon municipi més poblat de la comarca del Segrià, després de Lleida. La seva renda familiar per habitant (segons l´ Idescat) és de 13.000 euros, 4.000 euros per sota de la mitjana catalana. Aquesta realitat econòmica és la habitual a les comarques on el sosteniment principal és el sector primari.

Es un poble de regadiu gràcies al canal d’Aragó i Catalunya, una infraestructura hidràulica promoguda per Francesc Macià fa més d’un segle, però també és un dels pobles que agrupen més macrogranges de Catalunya

Podríem dir que Alcarràs és el paradigma de moltes de les coses que passen a pagès. Mantenir una agricultura i una ramaderia de proximitat, respectuosa amb el territori i les persones que s’hi dediquen és pràcticament insostenible per uns pagesos que no fixen el preu dels seus cultius, ni en controlen la distribució, ni el mercat.
En els últims anys, moltes temporades quasi no cobreixen gastos, i en algunes directament perden diners. Les costes s’han multiplicat per quatre. Abans una família vivia amb un par o tres d’hectàrees, ara no poden ni viure amb 15 hectàrees.

Per més inri llegim que el 70% de la fruita cultivada a Ponent s’exporta fora de Catalunya, mentre que 9 de cada 10 patates que mengem són importades!

.

albert bosch
tractor

.
En els últims 10 anys s’han perdut centenars de famílies pageses abocades a escollir entre plantar fruita o plaques d’energia solar als seus camps. El municipi d´Alcarràs és un dels espais del Segrià on s’hi vol instal·lar un Macroparc solar que podria afectar les terres d’un centenar de pagesos i pageses i que ja ha rebut més de 2.000 al·legacions en contra.

D’altra banda, el sector de la fruita ja fa molt temps que és en el punt de mira per les condicions que ofereixen als temporers que venen d’arreu del Sud global a treballar en unes condicions de semiesclavatge.

De tot això no se’n parla gaire en els grans mitjans. Però el cert és que Alcarràs i molts altres pobles del país i de tota Europa es debaten entre la resistència de petits pagesos i ramaders i la piconadora del capitalisme agró-industrial.
Ens preguntem si els responsables polítics que ara aplaudeixen el film estan disposats a invertir recursos per canviar les dinàmiques del model depredador que reflecteix el film de Carla Simón.
Ara que Alcarràs és al centre mediàtic i polític de Catalunya i d’Europa, potser és bona hora per fiscalitzar qui es beneficia del model actual i obrir cada vegada més recursos per transformar-lo davant els temps d’emergència climàtica que vivim.

mirant

Alcarràs, la pel·lícula, aborda, de fons, la problemàtica del camp, des de la propietat de la terra, a l’abús dels proveïdors al fixar preus de la fruita. Però el conflicte que du a la família protagonista a una cruïlla vital, és l’adaptació “als nous temps”, és a dir a les noves imposicions del capital i el seu mercat global.
Una de les grans virtuts de Alcarràs és l’excepcional retrat coral que du a terme. Simón ens mostra la implicació de tota la família en la collita, els feliços àpats familiars al tros – amb caragols de plat estrella- o els banys i jocs a la piscina amb el so de les cigales de fons… però també recull les desavinences internes, com l’enfrontament entre pares i fills i la forma de veure el món de cada generació.

Mentre, la canalla, magistralment dirigida, viu en un món innocent i lliure, aliè als maldecaps dels grans.

nens

La mirada de Simón és íntima, però sens dubte Alcarràs és cine polític. Ho vol ser. Vol que coneixem tots els detalls de l’afront.
Resulta sorprenent el talent de Carla Simón per tocar un munt d’històries creuades, equilibrant tots els punts de vista narratius, i fer alhora que tot flueixi sense entrebancs, perfectament integrat en un tot.

menjar
padri i filla

La mirada de la seva càmera es neta, gens invasora, transparent, i fa que l’emoció brolli des de la naturalitat. Allò transcendental i poètic sorgeix de la veritat que transmeten els protagonistes. Un treball gens improvisat amb actors no professionals.

El jurat de la Berlinale no s’ho creia quan van descobrir pels títols de crèdit que la família protagonista de Alcarràs no era tal família. 

Dolors (Anna Otin) a la vida real és mestre, Quimet (Jordi Pujol Dolcet) pagès i encarregat de manteniment a l’Ajuntament de Soses a temps parcial; el fill, Roger (Albert Bosch, 18 anys) és enginyer mecànic, treballa al camp i defensa aquest estil de vida, tan dur, però tan proper a la natura… i així tots els protagonistes d´aquesta historia.

.

nena al troc
padri

A Alcarràs hi ha ressons del cinema clàssic, com aquella altra elegía a la família en moments crítics de transformació social, que era Qué verde era mi valle (1941) de John Ford; però també cine de Jean Renoir i fins i tot del Bertolucci de Novecento ressonen en aquesta trista crònica, sincera, profundament política, que reivindica la comunió amb la natura i l’orgull d’una pagesia familiar a qui l’especulació capitalista l’hi està passant pel damunt.

Alcarràs canta la trista cançó de pandero per tots nosaltres.

.

Si el sol fos jornaler no matinaria tant.

Si el marquès hagués de batre ja ens hauríem mort de fam.

Pere R.
Últimas entradas de Pere R. (ver todo)

Pere R.

Pere R soy médico de familia de año sabático cerca de la jubilación. Me interesan muchas cosas, el cine y la fotografia, el arte, la literatura, viajar...pero lo que más compartir todo ello con amigos y familia. En la PúaWeb me encargo de Imatge y estoy encantado, pero lo estaría también haciendo cualquier otra cosa con y para mis amigos.

3 comentarios en «ALCARRÀS  Terra ferma, casa amada.»

  • el domingo, 22 de mayo de 2022 a las 1:08 pm
    Enlace permanente

    Hosti Pere, quina presentació ens fas d’Alcarràs! Una presentació de película. Si gaudeixo el 50% del que ja he fet al llegir la teva meravellosa entrada, ja signo. Vull que sàpigues que el talent narratiu que has posat al damunt d’aquesta joieta que estic segur que és, Alcarràs, és de categoria. Aquest relat pausat, tendre, íntim, al voltant del drama de la terra i els seus personatges, ha estat un homenatge, que faig meu, a una peli que corro a veure.
    Abraçades

    Respuesta
  • el lunes, 23 de mayo de 2022 a las 12:11 pm
    Enlace permanente

    Amic Pere, gràcies per la teva entrada.
    Tenim pendent gaudir de la “peli”.
    Els que som d’aquella Terra, estem sensibilitzats al missatge que vol transmetre. Ara hem d’esperar que també sensibilitzi al reste de la societat i s’extengui a les capes governamentals del país o països que poden i tendrien que actuar.
    Per cert, veig que també has començat a utilitzar fons /lletres de color per ressaltar paràgrafs. Molt bé. Ho fa més atractiu.
    Pere, la veurem i la comentarem.
    Petons 😘😘

    Respuesta
  • el miércoles, 25 de mayo de 2022 a las 10:14 pm
    Enlace permanente

    Pere, impressionant la presentació que fas de la pel·lícula, incloent dades cinematogràfiques i al mateix temps exposant la injusta situació en què és troba la gent del camp. M’has emocionat ja d’entrada amb la cançó i després amb el teu clam en defensa del treball i la vida apegats a la natura. És vergonyós que els que treballen la terra no rebeguen ni un 10% del preu final del producte. A mi em dol tant que quasi no ho puc ni pensar.
    Encara no he vist Alcarrás, però en tinc moltes ganes. Sense dubte, havent llegit el teu escrit, la miraré també una mica amb els teus ulls i pensaments.
    Gràcies. Una abraçada.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.