¿A LAS PENAS PUÑALÁS! Una història de Nadal

Rafael, ten, coño! para que luego te me quejes. Tanta pena, tanto lamento…. mira, esta noche, en familia, os vais a tomar esto a mi salud, ya verás como sabe mejor la nochebuena. Néctar de los dioses Rafael… esto solo lo comemos Krushchov, tu y yo. Lo que yo te diga, ¡a las penas, puñalás!

Serien quarts de vuit de la tarda i el meu pare, esverat i ansiós, cridava a la meva mare:

“¡Maria Teresa, Maria Teresa!, ven a ver ésto.”

El meu pare, no us estranyeu, sempre ens va parlar en castellà a tots nosaltres i, òbviament, també a la seva dona. Com us podeu imaginar, l’esverament del meu pare, no sols va convocar a la mare, sinó també als dos fills que en aquell moment habitàvem la casa: Glòria, la meva germana, i jo mateix.

Quan ens vam acostar al menjador, el meu pare, lenta i cerimoniosament,  va dipositar al mig d’aquella ensopida  taula una llauna mai vista en aquells indrets.

Tenia una etiqueta al voltant amb tons vermellosos i unes incomprensibles lletres que es pronunciaven com Chatka, si, així Chatka. No sé com va continuar l’escena, però la llauna va acabar ubicant-se al mig de la taula per, suposadament, honorar  el sopar de la nit de Nadal.

“Me la ha regalado Roberto.. i dice que no hemos comido nada igual en la vida. Cuesta una barbaridad. Solo la comen los ricos…”

En Roberto era l’amic falangista de casa i al qual es devien tots els grans favors que es van haver de  demanar, anys abans, en aquella dura, i per sort, ja llunyana postguerra,

Roberto Marin, navarrès, era un comerciant de paper, ja sabeu que el meu pare tenia una humil impremta i d’aquí la relació. Doncs bé, deia que en Marín, no se si com excombatent de la División Azul o en qualitat de fidel seguidor del règim, va aconseguir un “xanxullo” de relació amb l’antiga Unió Soviètica, i suposo que, després d’alguna malifeta, se’n va endur cap a casa un grapat d’aquelles llaunes. Una d’elles era la que era objecte d’admiració quasi religiosa aquell capvespre a casa meva. Una llauna de Chatka.

No recordo si aquell fet es va repetir gaire, penso que no, en Roberto Marín va morir bastant jove i és possible que aquella festa no es tornés a repetir. Bé, quasi segur, a casa meva no freqüentàvem cap exquisidesa. No podíem.

Va passar el temps, i les circumstàncies han fet que la festa grossa dels Nadal, la nit del 24, es celebri a casa meva des de fa ja més de trenta anys.

I jo, malgrat esforços que hagués de fer, no he oblidat mai de dur, cada nit de Nadal, el meu petit homenatge a un temps de penúries, de desgràcies, un temps en blanc i negre, un temps on el meu pare, encara viu i al meu costat, podia suplantar a qualsevol protagonista del neorealisme italià. No ho he oblidat mai i he marxat per on fos per adquirir alguna llauna d’aquell Chatka que, a més de Krushchov i en Roberto Marín, jo també volia que la meva família en gaudís.

I enguany, després de tanta penúria, malaltia i separacions, torna puntual des de la nit de els meus somnis aquella llauna de Chatka, i ho fa, per què, ja sabeu el que li deien al meu pare:

¡Rafael, a las penas, puñalás!

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

9 comentarios en «¿A LAS PENAS PUÑALÁS! Una història de Nadal»

  • el sábado, 26 de diciembre de 2020 a las 9:48 am
    Enlace permanente

    Espectacular editorial. Parecería un cuento si no supiera de antemano que es totalmente verídica. Contada por ti no tiene desperdicio. Una preciosidad que nos retrotrae a mundos vividos. Excelente, amigo. Un beso a toda tu familia y que una lata de chatea pueda siempre estar en el centro de tu mesa

    Respuesta
    • el sábado, 26 de diciembre de 2020 a las 12:23 pm
      Enlace permanente

      Sí señor, Manel, detalles y costumbres en homenaje a nuestra historia, nuestra infancia, nuestros padres. Este año 2020, además, con este simbolismo de compensación ante todo lo negativo que estamos viviendo. Con ese simbolismo me quedo. Como dice Pepe, que siempre haya en el centro de la mesa aquello que para nosotros signifique homenaje y resarcimiento…, o sea que “a las penas puñalás”.
      Un abrazo

      Respuesta
      • el viernes, 12 de febrero de 2021 a las 10:18 pm
        Enlace permanente

        Gracias hermano por recordar esos momentos todos juntos .Un beso

        Respuesta
  • el sábado, 26 de diciembre de 2020 a las 9:55 am
    Enlace permanente

    Una historia entranyable de records, agraïment i lleialtat, una combinació que manté el cor escalfat, i que aconsegueix que nosaltres quasi ho haguem viscut, tenint com a protagonista una llauna que canviant l’ultima K per una H seria “CHATA”, un apel·latiu sempre carinyos. Molt bona Manel!

    Respuesta
  • el sábado, 26 de diciembre de 2020 a las 1:10 pm
    Enlace permanente

    Manel m’ha semblat preciosa i entranyable la teva editorial. Com diu Gabi, rememorar aquests moments de la nostra infància fa sentir molts cops papallones a l’estómac i al cor, i també és un bonic homenatge als avis o als pares, i a tot el que van patir a la guerra i a la postguerra. En aquella època, de la que nosaltres només en vàrem viure les acaballes, fins i tot una llauna de préssec en almívar era un festival. A casa tenim una anècdota al voltant d’una. Jajaja.
    Així que magnifica tradició la que has implantat a casa teva, emocionant i plena de tendresa.
    Una abraçada de cranc ben forta!

    Respuesta
  • el sábado, 26 de diciembre de 2020 a las 5:17 pm
    Enlace permanente

    Manel, me ha impresionado tu editorial recordando está anécdota de tu padre y Roberto. Que vivencias tuvieron nuestros mayores y que bonito poder recordarlas, las buenas mejor.
    Que solemnidad debía de haber en aquella mesa y que expectación por abrir la lata y probar la delicatessen Rusa manjar de Zares. Y que bueno que recordando la vivencia y en honor al recuerdo de tus padres hayas compartido tu Chatka en la mesa de navidad.
    Me he puesto en tu piel de chiquillo y me he trasladado a aquella noche de invierno sentado en la mesa listo para degustar. Genial tu historia, genial.

    Respuesta
  • el sábado, 26 de diciembre de 2020 a las 10:25 pm
    Enlace permanente

    Manel: La teva història m’ha fet recordar la passió que tenia la meva mare pel “chatka”. La seva familia i també el meu pare van viure la guerra i postguerra, i tot i que el seu patir no va ser present a la vida del meu germà i meva (explicàven alguna història però no vam viure cap negit). Amb les seves feines de farmacèutics els dos, no recordo penuries a la meva vida, però sí recordo amb claredat la il.lusió amb la que la mare portava per Nadal una llauna del preuat cranc… amb maionesa, de la que era una gran fan (això ho he heretat jo). Potser pels seus “a dins” sentia -al igual que el teu pare- que, passat el passat, a partir d’ara …”a les penes, punyalades”!!!
    Un petó ben fort
    Cris

    Respuesta
  • el domingo, 27 de diciembre de 2020 a las 7:54 am
    Enlace permanente

    Manel, bonica i apetitosa manera de celebrar el Nadal i sobretot de recorda el pare. Que seria de nosaltres si no tinguesim aquesta memoria i la gratitut per tot el que ens aren ensenyar. De fet, aquesta llauna de Chatka, en diferents records ens acompanya a tots. Ens has fet pensar-hi. BON NADAL i per supos a las Penas Puñalas.
    Lourdes

    Respuesta
  • el lunes, 28 de diciembre de 2020 a las 11:18 am
    Enlace permanente

    Benvolguts amics, em permeteu que us respongui de forma conjunta doncs encara no he tingut temps per llegir el conjunt de les darreres entrades. A més amb la propera actualització a la vista, se’ns acumula la feina.
    Gràcies per les vostres paraules, de ben segur, d’una forma a altra, tots tenim “flashos” d’una època que queda molt lluny i que, la memòria i el mateix temps, tenen tendència a endolcir. En el meu cas, l’anècdota al voltant de la llauna de Chatka, ha estat sempre molt present des que vaig decidir “adoptar” el gest d’en Robert Marín. En qualsevol cas, el que és realment sorprenent és que aquella memòria, aquell record, no ha perdut mai la càrrega d’ingenuïtat i tendresa que associo a l’expressió del meu pare.
    Cris, me’n alegro que comparteixis la simbologia i memòria del Chatka. A més, sembla obvi que la teva mare, igual que en Roberto, el meu pare i jo mateix, era una dona de bon paladar.
    Ah! Pepe, tanto vivido juntos, que apenas queda algo oculto y desconocido. En cualquier caso, me alegro.
    Manel

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *